El passat cap de setmana vam visitar, recent inaugurada al CaixaForum, l’exposició Veus del Pacífic. La mostra conté més de dues-centes peces històriques sobretot, però també contemporànies, de pobles de les illes del Pacífic: de Nova Guinea a Hawaii, i de Rapa Nui a Nova Zelanda.
Oceania és com un gran tapís d’illes amb les seves cultures diverses, i quina més fascinant per la seva imatgeria que es pot admirar en les impressionants figures d’ancestres tallades en fusta, en els creatius vestits, capes i capells fets amb escorça de morera i altres fibres vegetals, en els delicats collarets de nusos i mareperla, en les robes teixides i tintades amb colors i dibuixos llampants, en les peces amb funció guerrera unes, altres peces amb funcions rituals.
En alguns dels cartellets d’informació dels objectes exposats a Veus del Pacífic es diu que procedeixen d’Aotearoa, i el nom se’ns fa dolç a les orelles. Hi ha motiu. L’any 2017, Ediciones Sígueme va publicar Cuentos maoríes, d’Alexander W. Reed (1908-1979). Fill d’un pastor metodista, des de molt jovenet va sentir interès per la lectura i l’escriptura. Editor de professió i autor de dos centenars de títols, Alexander W. Reed va interessar-se vivament per l’antiga cultura maorí en tots els seus vessants, des de la literatura oral als mites i llegendes antigues, i des dels relats de la creació a creences, rituals i concepció del món, del sagrat i del diví. Llegir-los es fer una immersió en el passat remot d’aquesta «terra anomenada Aotearoa, coberta de boscos i de núvols, de llacs i d’aus, de muntanyes, penínsules i badies, on sempre s’hi arriba en canoa travessant l’ampli mar».
«Amics meus, parin atenció», comença el relat més antic dels orígens dels déus i dels homes titulat Nga Tama a Rangi (Els Fills del Cel). Llegeixo a la Wikipèdia que va ser escrit l’any 1849 procedent de la tradició oral. La genealogia cosmogònica més antiga situa Rangi i Papa (pare cel i mare terra) al cim. De la unió d’aquesta parella primordial en resulten tots els déus, els humans i la creació sencera. En un dels seus mites, els antics maorís comparaven l’evolució de la vida humana amb el desenvolupament d’un nen al ventre de la mare en aquesta curiosa seqüència: la recerca, la concepció, el creixement, el sentiment, el pensament, la ment, el desig, el coneixement, la forma, la vida independent.
Molts anys enrere, parlo de més de quaranta anys, vaig llegir en un llibre de la biblioteca de Carles Pelegrí, un oncle de casa que durant anys va treballar d’advocat de la junta del temple de la Sagrada Família, una llegenda preciosa que, tot parlant del mar, vaig incloure en un passatge del meu llibre El vel d’Harmonia (1991): «Unes dones melanèsies, les anomenades trobriandeses, atribueixen la seva maternitat al mar: són fecundades per l’aigua sobre la que cavalca, en escumosa presència, l’esperit del nen futur». Una preciosa i poètica imatge d’un fet natural travessat pel resplendor d’una idea de la transcendència. Potser és per aquest motiu que algunes de les peces exposades a la mostra Veus del Pacífic, procedents del British Museum, encara s’hi pot apreciar l’aura que desprenen, encara es pot sentir propera l’escalfor de les mans que les van tallar, teixir, cosir o pintar.
