No sé a qui m’estimo més, si al pare o la mare. Diria que me’ls estimo a morir, com la preciosa cançó de Francis Cabrel, moltíssim, que la vida no seria la mateixa sense la seva influència, per tot allò bo i tot allò dolent, que no hi ha ningú que m’hagi influït com ells, que són en tot allò que faig, en el que he fet i faré, tant si l’encerto com si m’erro. Però me’ls estimo diferent perquè són dues persones diferents, dues figures que han tingut diferent ressò en mi per diferents motius. No puc respondre una pregunta com aquesta, que fa de l’amor i l’emoció una carrera, una competència, una banalitat. Ja no soc una nena, es pot dir que més tard o més d’hora he tallat el cordó umbilical… I per què parlo d’això? Perquè hi ha qui vol fer una pregunta semblant als militants d’Esquerra.
I a qui t’estimes més, a l’Oriol Junqueras o la Marta Rovira? Són pares de l’independentisme d’esquerres actual, es podria dir, si se’m permet l’analogia. Però no em feu triar, si us plau. Perquè això no va d’un irracional, d’una emoció, que no té més conseqüències que el pur amor, l’empatia, el respecte que pots sentir per algú, per tot allò que ha fet i allò que significa o simbolitza. Va del futur del país, del futur d’un partit com Esquerra Republicana de Catalunya.
Aquells que pretenen que contestem una pregunta d’acord a l’estima que sentim per tots dos ens estan fent trampes. Perquè decidir sobre la nova etapa d’Esquerra no va de triar entre un dels dos, entre triar qui guanya una guerra que ja afecta tot el conjunt del partit, sinó de contestar què vol dir avui ser militant d’ERC, què vol dir ser avui independentista, què acabarà significant el teu vot a una o altra candidatura, quin projecte hi ha darrere de cadascuna, què et garantirà cadascuna d’elles, quines diferències significatives hi ha entre les candidatures, quina resposta donen a les teves inquietuds. I si hi ha una cosa de què estic convençuda és que aquestes preguntes no s’han de respondre des de les emocions cap a un o altre, sinó pensant en el paper del partit en el seu conjunt i en Catalunya, en les clatellades que ja ens hem emportat en les quatre darreres conteses electorals, en si cal o no cal canviar el nostre rumb estratègic, en si et sents escoltada com a militant de base, en si tens garantia de debat dins les sectorials o el partit. En definitiva, tallant el cordó umbilical que ens lliga a considerar tot allò que diuen o fan com a matèria a tenir en compte. Ja no som independentistes petits, tenim opinió, tenim criteri, tenim experiència, som lliures d’expressar-nos en contra, és del tot legítim discrepar i voler començar de nou. Sense estar sotmesos a una etapa tancada i esgotada, revoltant-nos contra una guerra fratricida que no ens aporta res de bo. Per mirar endavant i per tot això, m’he sentit lliure de vincular-me a l’única precandidatura, que m’ha donat esperança per a preguntar-me tot això, amb l’esperança de fer foc nou*.
*Recomençar una cosa que anava malament, fa referència a la litúrgia del dissabte de Pasqua amb l’encesa del ciri pasqual.
Beltran Genescà, Antoni (2018): Ensenya’m la llengua. Vocabulari i llenguatge popular al voltant de la salut, els remeis i les malalties «El cap i el cervell. «Ora pro nobis» i fes pel que et trobis», p. 343. Editorial Gregal.
