Aquesta és la pregunta. Aquesta és la pregunta?
Estic veient com cada dia m’estan burxant les butxaques, me les regiren, me les buiden. Estic emmanillat de peus i mans mentre haig de contemplar, sense capacitat de reacció, com m’apliquen lleis que han fet a mida per destruir-me. Estic mut i sord dels sons que formen part de la meva terra. Estic despullat de símbols i d’històries que estimo.
Sóc estranger a la meva pàtria. Estranger no pas pels que vingueren de fora i a casa es quedaren. Estranger no pas pels estrangers que han volgut venir a viure aquí i a guanyar-se la vida. Estranger no pas pels colors de la pell de tanta gent com està trobant aquí, a casa meva, el seu futur.
Sóc estranger a la meva terra, perquè visc en un Estat que no m’hi vol tal com sóc. Sóc estranger a la meva terra, perquè no em permeten protegir i adaptar les realitats viscudes de la terra al món d’avui. Ni presentar-les i proposar-les adequadament a aquests que han vingut d’altres llocs. Sóc estranger, en definitiva, perquè Espanya m’hi vol així.
I encara no en té prou. Dia sí i dia també s’està inventant noves lleis i noves regles perquè al final afluixi i em deixi anar. I mentrestant, doncs, què?
Mentrestant, els qui porten el comandament del meu partit, pensen que encara hi ha temps. Que després d’un Govern, a Madrid, n’hi haurà un altre, que potser no serà tan agressiu, ni tant excloent. I que hi haurà temps de tot. No cal patir. Hem de persistir. Arribarem a l’Arcàdia feliç. El Govern que arribarà de nou a Madrid, ens cridarà i ens asseurem a parlar amb ells i ens preguntarà què volem. I desfarà totes aquestes lleis que ara estan fent els del PP en contra de Catalunya. I tornarà l’esperit de la transició. I tornaran les esperances.
Això sí. Ells continuaran a retenir la plena sobirania i el Tribunal Constitucional. I no tornis a reclamar que t’ho prendrem tot. Tal com està passant ara, no et deixarem ni bous ni esquelles. Per tant, per què preguntar per “independència, sí o no?”.
L’Àrtic s’està fonent. Els gruixos de gel ja no aguanten a molts llocs ni el pes d’una persona. Però no cal córrer. Tot s’ha de fer respectant les lleis i els drets adquirits. Al final ens quedarem amb un món inviable, i amb una Catalunya desapareguda dintre de les aigües fredes d’un Estat que no ens hi vol.
A Unió hem de superar la síndrome de la clandestinitat. A la clandestinitat vèiem com a “únic” obstacle el dictador. Les esperances eren comprensibles. Ara hem de superar aquesta síndrome, perquè ja hem comprovat que l’obstacle no era el dictador. L’obstacle és l’Estat Espanyol. I aquest perviurà. L’Estaca és més viva que mai.
