De la famosa enquesta (famosa entre nosaltres, és clar) en vull recollir una dada, la que ens interessa a nosaltres, parlants nadius o nous parlants del català, que volem que això que es (mal)parla en quatre estats i quatre administracions autonòmiques, secularment menystingut i problematitzat, sigui una llengua normal, patrimoni de tots, dels que la malparlen, també. Una llengua habitual de comunicació en tots els àmbits en el territori que li és propi, una tria no marcada en què es pot dir tot i fer de tot. Sense militància, sense demanar permís, sense saber-te “el catalán”.
Així, i tornant a l’EULP, feta el 2018 a partir d’una mostra representativa de 9.000 persones, l’única dada prou positiva és que el 94,4 % de la població que viu a Catalunya entén el català. Tot i que el percentatge baixa a l’àrea metropolitana i a l’Aran (!), tinc pocs números per trobar-me algú que no l’entengui; per tant, el puc parlar sempre; per tant, no m’he de sentir incòmoda; per tant, no soc maleducada per no convergir “amb els trets ètnics, d’edat i socioeconòmics” del meu interlocutor. És a dir, si no és ben bé com jo (porta el llacet groc?, hi veig algun senyal que digui que és dels meus?) millor m’hi adreço en castellà, no fos cas que… Un exemple, em cordava la punyetera corretja de la sandàlia al metro i una senyora tirant a gran s’esplaia amb un accent inconfusiblement català “que yo también tengo el mismo problema”. I jo que penso de dir-li si em veu cara de ser de fora que em parla en castellà, perquè jo soc d’aquí, com ella, encara que de vegades voldria marxar ben lluny. Però no, li vaig respondre que sí, que “sembla que ho facin expressament això de fer els forats tan remenuts”, aviam si ho pescava, però a la gent li cooosta, taaant, que de vegades tinc ganes de marxar ben lluny d’aquí.
No fos cas… que què? I si no t’entén, passarà res? Si és un turista vermell fes-t’ho com vulguis (sempre és un bon moment per practicar el teu anglès rovellat), però si és algú que sua, treballa, estudia i fa cua amb nosaltres, a sant de què li has de canviar de llengua? Que no és un dels nostres? No l’hi pots repetir més a poc a poc?, tanta pressa tens, tantes ganes que no l’aprengui mai, que mai no sigui d’aquí? I una altra dada de l’EULP, més del 60% dels nostres veïns estrangers tenen interès a millorar els seus coneixements de català. Xapó, deu ser que volen millorar, que es volen quedar aquí, oi?
I de vegades vull marxar a l’altra punta de món perquè si no fem això, el català ho té molt magre, perquè l’enquesta ens indica que el català baixa com a llengua de comunicació habitual (des del 2003) i molt. I per què? Doncs perquè tenim molta població vinguda d’arreu d’aquest sofert planeta que només aprendrà la llengua si li cal (i aquí les necessitats són de tot tipus). Igual que jo hauré de respectar els semàfors amb la bici per necessitat, per estalviar-me una multa o per respecte als vianants, o fer recollida selectiva pel mateix motiu (per a quan sancions per no fer recollida selectiva?).
Deixem-nos estar de romanços. La situació de la llengua és fotuda, la mentalitat de subordinació està interioritzada, el català és menys i serveix per a menys coses que les altres llengües. La Carme Ruscalleda té un vídeo magnífic al Palau Robert on podem veure com treballa (sorprenent!) al Sant Pau. Doncs bé, s’adreça als seus treballadors en castellà, per què? Per què aquesta estrella Michelin no ha fet de la seva llengua, l’eina de comunicació habitual a la cuina? Tant costa la terminologia de la cuina i els procediments culinaris en català? La ç només queda bé per etiquetar vins i formatges? Per a qui fan la feina, al TERMCAT? Sí, els catalans tenim un problema i si no el resolem, els nostres fills ja no el tindran perquè s’haurà resolt amb suma zero. Menys llengües, menys diversitat, menys cultura, menys altres maneres de ser, de dir i de pensar; en definitiva, menys llibertat.
