Dimecres passat, al Ple del Senat, ERC vàrem defensar la moció demanant el traspàs de Rodalies i Regionals a la Generalitat de Catalunya, amb el següent plantejament:
“Quant costa un minut, en la vida d’una persona?
Estaran d’acord amb mi que el temps de les persones és quelcom incommensurable. El temps de les persones té un valor tal, és tant preuat, que ningú està disposat a perdre’l i menys encara, involuntàriament a mans d’altri. Vostès, segurament, els primers.
Ara imaginin-se a vostès mateixos segrestats, literalment, dia sí, dia també, en uns trens de la bruixa, de 30 anys d’antiguitat, sense possibilitat d’arribar mai a l’hora prevista a la feina, sense possibilitat d’arribar mai a temps a la cita a cal metge, o sense possibilitat d’arribar a temps a l’aeroport per agafar un vol.
Cada dia, sistemàticament, Renfe i Adif ens regalen, als catalans, un bany de realitat d’allò que s’anomena “ineficiència en estat pur”. Això sí, una ineficiència volguda; una ineficiència deliberada; una ineficiència, en definitiva, insultant.
Els mostraré una foto que resumeix molt bé el servei que Adif i Renfe ens regala, cada dia, als catalans. Es tracta de l’enèsima incidència a la catenària, concretament aquesta correspon al proppassat 7 de juliol, on es pot veure unes 200 persones deixades al mig del no res, a 40 graus de temperatura, en un punt inconcret entre Ametlla de Mar i l’Hospitalet de l’Infant, a Tarragona. Aquestes persones es varen veure atrapades en un tren que es va aturar perquè la infraestructura va petar. I després de més de dues hores sense refrigeració, es varen veure obligades a caminar per les vies fins a arribar a la platja de l’Almadrava, de Vandellós.
Senyories, la situació de la xarxa ferroviària a Catalunya és inacceptable; les infraestructures ferroviàries es troben en un estat tremendament deplorable, i per aquests motius demanem el traspàs de totes les competències i actius de Rodalies i Regionals (és a dir, trens, vies i estacions) a la Generalitat de Catalunya.
Els vull aclarir que, quan parlem de traspàs, parlem de transferència, no només de les vies, estacions, infraestructures, material mòbil i unitat empresarial de gestió, sinó també del finançament suficient per prestar el servei de qualitat que els catalans i les catalanes ens mereixem i paguem.
Perquè, és clar, també podríem entendre la paraula traspàs en el sentit de decés, en el sentit de mort, que també entraria dintre de la descripció del servei que dóna el Ministeri de Foment a Catalunya, mort per inanició.
I potser, vostès, senyories del PP, confosos, estarien disposats a votar a favor de la mort definitiva per inanició del servei de ferrocarrils a Catalunya; mentre, alhora, cínicament, estarien disposats a votar en contra del traspàs d’un servei, que de ben segur, el Govern de Catalunya faria més eficient. Per tant, no es confonguin, senyories, en el sentit de la paraula traspàs. No és la mort del servei de ferrocarrils el que demanem aquí, sinó el canvi de titularitat de la competència.
El que podem assegurar-los és, que estem en condicions de fer-ho infinitament millor que Adif. Tampoc és tant difícil.
I per posar-los en antecedents serveixin aquestes dades il·lustratives:
Entre l’any 2012 i el 2016 (4 anys) s’han registrat 1.597 incidències en les infraestructures de Rodalies i Regionals de Catalunya, amb 45.392 trens implicats (45.392 trens implicats!!!) i més de 5 milions i mig de persones
segrestades. I ara permetin-me tornar a la pregunta del principi:
Quant val el temps d’una persona? … I el temps de 5 milions i mig de persones, quant val?”
Després del plantejament, no reflectit en tota la seva totalitat per raons d’espai, la votació va ser, no per esperada, decebedora: 200 vots en contra, del PP, PSOE i part del Grup Mixt. Abans infraestructures espanyoles, que infraestructures que serveixin.
