Quan s’acosten les eleccions, es reediten les crides a l’abstenció dels independentistes. Enguany, tanmateix, les veus són més estridents de l’habitual perquè vénen de destacades figures de la política i el periodisme dins del moviment. Són gent capaç de liderar opinió i crear tendències, allò que en l’argot de comunicació es coneix com a “prescriptors”. Tant de bo no tinguin èxit!
Ens conviden a no exercir el dret a vot persones que posen el llistó tant i tan alt, que son tan intel·ligents i fermes i capaces que, esclar, per a ells les candidatures terrícoles i imperfectes que es presenten estan mancades de nivell. Entenc que flaquegi la motivació quan no trobes polítics tan meravellosos i infal·libles com tu. Ara bé, entre els distingits ara abstencionistes militants, n’hi ha uns quants que voldran ésser elegits en d’altres conteses electorals. El seu missatge és: els partits independentistes, que us bombin, pero quan jo em presenti, voteu-me tothom. Ahà.
Ja és mala sort que tan elevada clarividència i ànsia de perfecció només es doni entre els que volem una Catalunya lliure. Des de l’inici del procés, algú ha vist mai unionistes animant a no votar? Ni tan sols quan l’Estat empresonà nou líders catalans democràtics i pacífics, actuant en nom dels espanyols i suposadament per a defensar-los. El bloc de residents a Catalunya que voten partits del 155 s’ha mantingut bastant estable durant els més de 5 anys de repressió accentuada que patim.
És a dir, els votants de partits unionistes a Catalunya no tenen tantes manies com els independentistes emprenyats, decebuts, abatuts i desmobilitzats. Sens dubte, bona part de la nostra classe política no ha estat ni està a l’altura. El que ens cal llavors és votar els independentistes que relativament ho hagin fet millor -cosa que provocarà l’efecte Darwin d’eliminar-ne els més fluixets. Ja haurem fet el primer pas. El següent serà mantenir-nos mobilitzats per a què als nostres electes no se’ls oblidi que són al càrrec per a lliurar-nos d’Espanya.
Els independentistes ens hem de comptar a cada ocasió i ser molts, ser més. Sempre. Si ens quedem a casa, afavorim l’status quo. I això voldrà dir que implícitament aprovem la nostra opressió política, judicial, cultural i social. Guanya Madrid.
La solució a l’aguda crisi que pateix l’independentisme s’afavorirà amb més implicació ciutadana, no menys. Certament no anirem enlloc si regalem a l’Estat la miqueta de poder polític que exercim amb cada elecció i li servim en safata la nostra total submissió. Als catalans ens perd l’estètica.
