Em considero una dona amb consciencia i determinacions feministes com la que més, però d’aquí a un temps he vist com es desvirtuava l’essència d’aquest moviment amb algunes postures engalanades que han pres alguns representants polítics com a forma d’emfatitzar—dramatitzar i hiperbolitzar—aquesta corrent de lluita. Som descendents d’un sistema fonamentat en l’ heteropatriarcat, i no ho dic a mode d’excusa o justificació de la praxis social desenvolupada entre homes i dones fins a la data d’avui; ho faig perquè, a vegades, no som prou conscients de que aquest vel dominant ha calat a tots el nivells, inclòs el lingüístic.
De tota la vida s’ha pogut observar com el llenguatge adquiria connotacions sexistes, però cal advertir que això és conseqüència directa del seu ús. Per posar un exemple senzill, l’adjectiu “públic” en la seva variant masculina—un home públic— es refereix a un home que té una relació destacada en l’àmbit de la comunitat, a nivell polític, administratiu, mediàtic…, en canvi, si l’adjectiu presenta la seva forma femenina “pública”—dona pública— pren un caràcter denigrant o despectiu, una dona accessible a tothom. Això passa a moltes altres llengües que presenten aquesta variació en el gènere; en Espanyol, la paraula “zorro” té un significat relacionat amb l’astúcia, un home astut, mentre que una “zorra” es una manera despectiva de qualificar una dona que es dedica a la prostitució i de referir-se també de manera vulgar a una forta borratxera. En ambdós casos, la variant femenina té connotacions negatives. Aquest fet es repeteix de manera constant amb diversos mots, però ha estat l’ús dels parlants que han multiplicat el significat primer fins, a través de la metàfora, la metonímia o altres processos, atorgar una nova accepció. No pretenc amb aquest article assenyalar cap culpable d’aquesta situació, que, d’altra banda, és totalment habitual. Així com quan l’infant conjuga els verbs segons un patró regular, per analogia, i comet errors per desconèixer l’existència de patrons irregulars. Es tracta d’un procediment lògic basat en les competències lingüístiques de cada parlant. Evidentment, que el factor social condiciona els processos lingüístics de manera determinant, recordo quan es va posar de moda escriure “d”, “q”, “xq” o “du” per “de”, “que”, “perquè” i “adéu” influenciats per l’escriptura en el mòbil, primerament, i després per les xarxes socials. Insisteixo en aquest fet perquè, realment és l’usuari qui dóna un sentit pràctic a la llengua. Ara bé, considero que per això existeixen institucions que s’encarreguen de regular la normativa lingüística per assegurar un bon ús i per vetllar per la continuïtat de la llengua, per a que sigui útil. La seva tasca consisteix en recomanar o desestimar els usos considerats òptims segons un grup majoritari de parlants, el que s’anomena llengua de prestigi i que determinarà la llengua estàndard. Sóc de les que sempre es sol posicionar a favor dels usuaris, però aquest cop no trobo una base prou sòlida per fer-ho. Recentment, la ministra d’igualtat vaproferir un discurs que em va semblar un autèntic despropòsit. I no en referència amb el contingut, sinó amb la forma que va acabar per desvirtuar el missatge en sí mateix. Jo crec que algú, mínimament cabal ,es va haver de sentir absurd escoltant-lo, bé, absurd, absurda o absurde.
La llengua ha de ser pràctica amb un grau de facilitat assequible amb la finalitat de comunicar un missatge de manera eficaç. Per fer inclusiu un missatge a fi d’arribar al màxim de públic possible, no cal presentar la variació completa de cada paraula proveïda de morfemes flexius de gènere, ja que acaba convertint el discurs en farragós i en blanc de tot tipus de burles i d’acudits.
No m’estranya que hagin fet xixina d’aquest sermó de la ministra. Com és habitual, la RAE ha aportat la seva valoració al respecte, davant la demanda del govern d’ imposar aquest nou morfema flexiu -e com a marca integradora de la comunitat. Tot aquest guirigall no és més que una eina política per aparentar un suposat elevat grau d’implicació contra les conductes masclistes que esbiaixen el concepte d’igualtat que el ministeri pretén exhibir.
I d’absurd en absurd… Sempre s’ha dit que a la política hi ha massa paraules i pocs fets, però és que no conformes amb això, ara volen interferir la llengua per que sembli que fan alguna cosa, perquè de fets encara n’hem vist pocs. Val a dir, que s’utilitza el terme “masculí genèric” en el que s’engloba la totalitat d’un grup, siguin qui siguin els seus integrants, i, segons el meu parer, aquesta etiqueta és un tant desencertada ja que comporta a raonaments erronis.
No es tracta d’una marca de “masculí” sinó de la variació no marcada de la paraula, en la que designa tots els individus sense atendrea especificacions de sexe. Si la ministra considera que “solos” com a forma no marcada de l’adjectiu és sexista, presenta una important carència de conceptes bàsics gramaticals i un pèssim assessorament sobre el tema.
El fet que un mot tingui una terminació -o, -a no determina el seu gènere, el fet de considerar-ho d’aquesta manera no és solament un error sinó que això és resultat d’ estereotips masclistes que l’usuari porta dins seu. Ningú competent lingüísticament diria que “televisió” per ser una paraula acabada en -o és de gènere masculí, ni sofà, acabada en – a, que és de gènere femení. De la mateixa manera que el terme “artista” pot referir a persones de sexe divers.
No es tracta d’un problema de “sexisme gramatical” sinó dels prejudicis culturals dels usuaris d’una llengua. Com sempre dic, i no em cansaré de repetir, és una qüestió d’educació. Les llengües són eines comunicatives asèptiques i que adquireixen el valor que l’usuari els hi confereix, el llenguatge no és fals, no és preciós ni tampoc és sexista, ho és aquell qui hi ha darrera fent-ne ús.
L’existència de refranys, dites i modismes amb un marcat caràcter sexista són l’exemple clar d’aquest reflex social, i no cal oblidar queés el parlant qui les reactiva quan les fa servir, la llengua per sí sola no té la capacitat de discriminació, és a través de la intenció. També s’ha acusat de sexistes els diccionaris, quan, simplement, es fan resó de la societat, i fan un recull de la realitat.
D’aquesta manera, al llarg del transcurs de la història, en el Diccionari d’Autoritats es pot observar com en alguns oficis que eren duts a terme per homes, com per exemple “alcalde”, la seva variant femenina “alcaldessa” es definia com “muller de l’ alcalde” i no com a dona que desenvolupa aquest càrrec. Gradualment, els diccionaris han adaptat les seves definicions a la realitat de l’època.
Val a dir, que els diccionaris, les gramàtiques, les institucions…estan redactats i comandats per persones i que, malauradament, els seus valors i la seva educació pot condicionar les formes en les que apareixen plasmades per molta neutralitat i objectivitat que es pretengui demostrar. És cert que la RAE està fent una profunda renovació de les seves bases, però encara queda molt per reformar.
Amb aquest article vull constatar que la visibilització de la dona i dels col·lectius que no reconeixen el binarisme tradicional de gèneres (transgènere, cisgènere, intergènere…) i el conjunt de persones LGTBIQ+ no passa per anar afegint morfemes flexius a la llengua a tort i a dret sense cap sentit, passa per una reforma social, d’infraestructures, de conceptes, de valors i—en majúscules—d’ EDUCACIÓ, que és el pilar de tot. La parafernàlia lingüística que li deixin aquell qui sap (lingüistes, gramàtics, lexicògrafs, filòlegs…), si el parlant canvia el seu ús lingüístic, tard o d’hora, ho farà la gramàtica i la llengua—algú que hagi estudiat gramàtica històrica i història de la llengua prou m’entendrà— i els polítics que es dediquin a fer quelcom, ja no dic política, perquè fa temps que aquest terme ha perdut tota significació i ja ningú sap ben bé el que vol dir; que es deixin estar de romanços de “ellos, ellas, elles” i que actuïn d’una vegada per erradicar les desigualtats amb lleis i pràctiques basades en la justícia social: més fets i menys paraules.
