Els que hem tingut la gran sort de gaudir dels nostres avis des de ben petits, podem adonar-nos de les grans diferències culturals, ideològiques i generacionals que existeixen entre avis i néts. Hem crescut amb ells, ens han cuidat, estimat i malcriat com ningú ho ha fet abans i la seva vida al seu costat semblava molt més bonica del que és.
Hi ha un seguit de tòpics que s’utilitzen a l’hora de parlar de la gent gran i es fa d’una manera generalitzada i sovint excessiva. Parlar sense pensar i sempre amb l’afany de jutjar als altres. Han passat molts anys entre la seva generació i la nostra i sovint penso que estan tan acostumats a viure amb el dolor que si han superat una guerra, ho podran superar tot.
La seva fortalesa és inaudita i en uns temps on la societat està en hores baixes per el que fa a la paciència, el compromís i sobreviure al dolor, ells són una font d’aprenentatge que no hauríem de deixar escapar.
Quan som joves, molt joves, critiquem amb molta facilitat la manera de fer dels nostres avis. Les seves històries que ens repeteixen una i una altra vegada i sempre amb els mateixos detalls, com si ja no ens els sabéssim de memòria, la seva forma de conduir –tan lenta com insegura- i la importància que donen al pas del temps. El fet de comprovar que tots van marxant, abandonen aquest món i ells es queden. Solitaris. Diminuts. Però vius.
Quan som una mica més grans i ens acostumem a la nostra rutina, no podem gaudir gaire d’ells perquè tenim la nostra vida. Una vida estressada, saturada, plena d’alts i baixos i en la que a vegades ni tan sols tenim temps per estirar-nos al sofà i parar-nos a pensar quant temps fa que no juguem a cartes amb l’avi. Els anys passen, sovint massa ràpid, i normalment ens adonem de tot el temps que hem perdut quan ells ja estan gaudint dels seus últims dies de vida. Es té una visió generalitzada que els avis fan nosa i s’intenta evitar parlar d’aquest tema com sigui, on sigui i per el motiu que sigui.
El seu mal humor producte del sentiment que tenen de no sentir-se inútils i la nostra poca paciència que sembla que no hem heretat d’ells fa que a vegades es faci molt difícil cuidar d’ells. És en aquest moment quan ens envaeix un sentiment de culpabilitat pel fet d’observar que no ens estem cuidant d’ells com ells van fer amb nosaltres. Sacrificant qualsevol cosa per el nostre bé. A vegades, em costa creure que la vida realment ens torni a tots el que hem sembrat durant anys i panys.
Ara ja han passat 10 anys. Tres mil sis-cents cinquanta dies en què ja no veiem el teu somriure tan radiant tot i passar els pitjors anys de la teva vida. Setmanes, hores, minuts i segons en què ja no rebem la teva trucada per explicar-nos la vida com a senyal d’enyorança. Diumenges increïbles on ens feies uns dinars espectaculars per a tots. Marit, fills, gendres i néts. Mai vas excloure ningú i això és el que el temps no aturarà per mil segles que passin. La teva immensa ànima.
Fins aviat.
