«Els que deixen una obra no moren mai, queda la seva obra. En aquest sentit, Macià no ha mort». La veu timbrada del Conseller de Cultura, amb el llacet de corbata característic del moviment catalanista i la seva ja llegendària cabellera, sonava clara en el hemicicle del Parlament aquell matí del 29 de desembre de 1933. Adobada en centenars de mítings i discursos on enfervoria les masses, l’oratòria del Conseller, de frase fluïda, era apassionada i eloqüent. L’Avi, mort el dia de Nadal, havia estat enterrat amb una immensa gentada contemplant el pas de l’armó d’artilleria que duia el fèretre cap el cementiri de Montjuïc.
Feia fred arreu del país i era un dia gris d’hivern, com si la natura volgués participar del dol dels catalans. El conseller Gassol continuava: «Macià deia: Catalunya caigué lluitant i amb sang, i per això s’ha pogut tornar a redreçar, perquè morí d’una manera digna». Mentre parlava la memòria li marxà set anys enrere a la Vila Denise, a Prats de Molló: Macià, Bordas de la Cuesta, Carner Ribalta i ell hi havien arribat aquell dissabte 30 d’octubre des de París, on Macià havia ordenat la mobilització dels grups de voluntaris. La darrera remesa d’armes arribà el dia de Tots Sants. El dia 2 no reberen notícies dels enllaços que havien anat a cercar els grups que arribaven i al quarter general l’angoixa es féu gran quan s’assabentaren de que a Perpinyà l’estació estava encerclada pels gendarmes francesos. Macià decidí ajornar l’acció.A les 7.30 del matí del dia 4 la policia francesa es presentava a Vila Denise: foren detinguts i conduits a Perpinyà amb els membres empresonats dels altres grups. Gassol prosseguia emocionat el discurs fúnebre: «El poble de Catalunya ha cregut en Macià amb tanta fe perquè ell sempre va creure en el poble de Catalunya».En acabar, els diputats reteren homenatge a l’Avi amb una sentida ovació. El dia 31 el Parlament elegia Lluís Companys com a successor.
En Bonaventura Gassol i Rovira nasqué a la Selva del Camp el 6 d’octubre de 1893, fill del vidu Bonaventura Gassol, i de l’Ursulina Rovira, que també era vídua i amb dos fills. Del seu nou casament només nasqué en Ventura. Cursà els estudis primaris als claretians de la Selva. El noi tenia aptituds musicals i una veu afinada i arribà a tenir bona traça amb l’acordió. Amb 10 anys, el 1903, morí el seu pare i aleshores, com ja havia decidit abans, ingressà al seminari de Tarragona. Allí estudià filosofia i teologia, llegí molt i féu amistat amb Carles Cardó i Francesc Vidal i Barraquer. El juny de 1913 deixà el seminari i l’estiu següent ingressà com a educador a la Junta de Protecció de la Infància. El director era en Lluís Folch i Torres i al seu costat Gassol adquirí un gran prestigi d’educador. El 1916 Manuel Ainaud l’incorporà a la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, on coincidí amb Jaume Bofill i Mates. Amb Ainaud i Pere Vergés impulsà l’Escola de Mar de la Barceloneta i crearen la colònia estiuenca infantil de Vilamar, amb una organització tipus república. Admirador de l’obra d’en Prat de la Riba, s’afilià a les Joventuts Nacionalistes de la Lliga Regionalista. El 1917 sortí l’edició d’una tria de poemes amb el títol d’Àmfora i en els Jocs Florals de Sitges de 1918 conegué Aurora Bertrana. També són d’aquesta època les amistats amb Marià Manent, Tomàs Garcés, Josep Maria de Segarra i Carles Riba, i amb els músics Eduard Tolrà, Conxita Badia i Robert Gerhard. El 1920 apareixia el segon recull de poemes sota el títol de La Nau: «Veus aquests cims i aquella llum enllà / i els camps i aquella mar ara llunyana? / Em veus a mi? Doncs jo sóc ton germà / en Catalunya nostra mare pàtria. / I aquesta pàtria que ara veus tan gran, / ai dolor!, és una pàtria encara esclava. / No veus aquell pagès darrera el bou? / L’amor li te la taula ja parada, / mes l’amor i la taula i ell i el bou / tots són esclaus, ja ho foren els llurs pares», canta a l’Elegia Tardoral. El gener de 1921 estrenà el drama en vers La cançó del vell Cabrés al Teatre Bartrina de Reus. La seva producció teatral -inspirada en les llegendes populars i la seva dramatització simbolista- comprèn també La Dolorosa (1928), estrenada al Romea-, L’home i la bèstia (1934) i el poema La mort de l’ós (1935), amb música de Robert Gerhard.
Als inicis dels anys 20 part de les Joventuts Nacionalistes comencen a discrepar del tarannà que pren la Lliga i finalment arribà el trencament: el juny de 1922 se celebrà a l’Orfeó Gracienc la Conferència Nacional Catalana, on Gassol actuà de secretari i d’on sorgí un nou partit polític que prengué el nom d’Acció Catalana. A les reunions també assistí Macià, però no fou admès al nou partit i el 8 de juliol fundava el seu propi, l’Estat Català. Aquell octubre la visió dels enterraments reials al monestir de Poblet inspirarà a Gassol el sonet Les tombes flamejants, que apareix en el seu tercer recull publicat el 1923 amb el mateix títol: «Fou una pàtria. Va morir tan bella, / que mai ningú no la gosà enterrar: / damunt de cada tomba un raig d’estrella, / sota de cada estrella un català», començava. Aquests poemes i l’obtenció d’un premi als Jocs Florals de Barcelona d’aquell any significaren la seva consagració. L’estil de Ventura Gassol no és gens noucentista, com li correspondria per l’època. La seva és una poesia romàntica, on la passió «no és continguda dins el vers; ans hi passa per damunt, el deixa arrelat però tot escabellat i inclinat, com els arbres d’una collada ventosa», escriví Carles Riba. El sentiment pairal vibra amb vehemència mitjançant imatges i al·legories arrelades a la terra i a la història dels avantpassats: pagesos, reis, almogàvers, el pa i el foc, Sant Jordi, la mar i la barca, el Corpus de Sang…
Entre el 1923 i el 1926 publicà fins a set novel·les breus, però la seva qualitat no és comparable a la seva obra poètica. Al març de 1923 naixia el seu primer fill, l’Abel, fruit del seu matrimoni amb l’Esperança Galofré. Aquell 11 de setembre milers de persones passaren davant el monument d’en Casanova, que quedà colgat de flors i la policia carregà. Dos dies després Primo de Rivera es revoltava a Barcelona i proclamava la Dictadura militar. Començà la repressió: es prohibeix l’ús de la senyera i el parlament en català als actes oficials; es produeixen algunes detencions. L’Albert, el segon fill, nasqué aquell mes i cap finals d’any la policia es presentà a casa dels Gassol: el Ventura fugí pel balcó i aconseguí escapar a França en un vaixell des de Tarragona. Amb l’any 1925 acabat d’estrenar es presentà a Bois-Colombes, a París, on s’havia instal·lat Macià. El coronel havia creat el Comitè d’Acció de la Lliure Aliança amb la idea de promoure un moviment internacional de rebuig a la dictadura, i estava preparant una acció armada concebuda per a despertar Catalunya contra el dictador. Gassol queda impressionat per la seva personalitat: s’afilia a Estat Català i ben aviat Macià el fa el seu home de confiança.
El 1926, després de la seva detenció a Prats de Molló, els capitostos són traslladats a París. Foren condemnats a un temps de presó que ja havien acomplert i al pagament d’una petita multa. Espanya sol·licità la seva extradició però el govern francès no la concedí. S’instal·laren a Brussel·les i prepararen un viatge a Amèrica per cercar suports entre les comunitats catalanes. A primers de gener de 1928 Macià i Gassol arriben a Montevideo i intenten passar a Buenos Aires, però el govern argentí pressionat per l’espanyol no els ho permet i, després d’entrar clandestinament, són expulsats del país. Finalment guanyen un recurs interposat per uns advocats argentins i viatgen a Rosario i Córdoba. El juny passen a Xile des d’on prenen un vaixell en direcció a l’Havana. Arriben el mes d’agost i Macià i Gassol intervenen en l’Assemblea Constituent del Separatisme Català. Després de dos mesos a Cuba i després de passar uns dies a Nova York arriben a Brussel·les al novembre.
Després de la dimissió de Primo de Rivera la primavera de 1930 Ventura Gassol torna a Barcelona i s’incorpora a la Comissió de Cultura. Macià no podrà tornar fins el febrer de 1931 i aquell 19 de març, en la conferència organitzada per Estat Català, es constitueix l’Esquerra Republicana de Catalunya. Gassol forma part de l’òrgan de govern. A les eleccions municipals del 12 d‘abril Esquerra assoleix un èxit d’una magnitud que no s’havien ensumat. El dia 14 Companys es llança a ocupar l’Ajuntament i proclama la República des del balcó. Enutjat, Macià s’arribà a la casa consistorial per a prendre el comandament de la situació acompanyat d’en Gassol i d’altres membres del partit. Després prengué possessió de la Diputació de Barcelona al Palau de la Generalitat i en nom del poble proclamà l’estat català. Gassol també s’adreçà als congregats a la plaça amb una encesa proclama. Tres dies després arribaren els representants del govern de la República Espanyola que pressionaren per evitar la independència estatal de Catalunya: finalment Macià hagué de cedir i l’estat català restà com un Govern de la improvisadament re-inventada Generalitat, en el qual Gassol assolí la cartera d’Instrucció Pública.
Aquell mateix 1931 Gassol publicà un volum de poemes dedicat a Macià titulat Mirra. A les eleccions a les Corts espanyoles del juny sortí elegit diputat, però patí un atemptat incruent a Madrid i abandonà el seu escó. També sortí elegit diputat al Parlament català el novembre de 1932. Com a Conseller de Cultura de Catalunya continuà el redreçament començat per la Mancomunitat i creà l’Escola d’Administració Pública, impulsà la llei del Servei de Biblioteques, Arxius, Museus i Patrimoni històric, artístic i científic de Catalunya, i promogué un decret pel qual s’establí el bilingüisme escolar i l’obligatorietat del català.
El 1934 publica Poemes 1917-1931 amb poesies dels seus quatre reculls anteriors. En la seva lírica Gassol volgué lligar la tradició de la terra amb la realitat i la política. L’anhel de llibertat de la pàtria és manifest en moltes composicions, però sense crear tensió, sinó com una passió que s’amolla aprofitant una avinentesa del relat: «Per la fusta de la barca / que fa olor de bosc sagrat / i sap d’esma les dreceres / i els camins de llibertat: // Catalunya, pàtria nostra, / vola com una nau, / tens el cel que et fa de sostre, / massa ample per ser esclau», exclama a la Cançó dels mariners, que va ser l’himne de la república d’infants de Vilamar.
El 6 d’octubre de 1934, el dia següent de l’esclat de la revolta dels minaires asturians, Companys declara l’Estat Català de la República Federal Espanyola però el capità general de Catalunya ataca el Palau de la Generalitat i el Govern amb tots els seus consellers es rendeix sense condicions i son empresonats al vaixell Uruguay: només s’escapa Josep Dencàs, que era a la seva conselleria de Governació. El gener de 1935 el govern espanyol suspèn l’Estatut i al juny fou dictada la sentència de 30 anys de presó per a tots els encausats: uns són internats al Puerto de Santa María, i Gassol i els altres són conduïts a Cartagena. Després del triomf del Frente Popular el febrer de 1936 es decreta l’amnistia dels presos polítics i el Govern empresonat torna a Barcelona.
A partir del juliol de 1936 el poder de la Generalitat queda engolit per violència de les forces populars que havien triomfat sobre els revoltats feixistes. Els facinerosos instauren un règim de terror. Companys cedeix i acorda un govern de concentració amb ERC, la CNT, el PSUC i el POUM. Es produeix un fet insòlit i de conseqüències desastroses: les mateixes organitzacions que s’enfronten a trets pels carrers passen a governar el país. Gassol intenta salvar tot el que pot de la destrucció i en nom del Govern de la Generalitat comença a confiscar els edificis religiosos. A continuació basteix una organització per ajudar persones perseguides pels criminals revolucionaris i aconseguí treure del país al cardenal Vidal i Barraquer i altres clergues, i a moltes altres persones com el científic Rafael Patxot i el que havia estat successor de Prat a la Mancomunitat, en Puig i Cadafalch. El 22 de juliol, quan la seva conselleria estava preparant la confiscació del monestir de Montserrat, arribà el doctor Tarrés a demanar ajuda: l’enviava l’Abat Marcet. Finalment la comissió de confiscació arribà al monestir un quart d’hora abans que l’escamot de la FAI.
Assabentat el president Companys de que intenten atemptar contra Gassol, planeja la seva fugida i la del seu secretari Melcior Font: els fa sortir d’amagatotis del Palau i els porten a l’aeroport en una camioneta camuflada de traginer de mobles. I del Prat a Marsella en una avioneta. Era el vespre del divendres 23 d’octubre de 1936. La seva família es reuní amb ell a París poc després, el desembre dimití del seu càrrec i la primavera següent organitzà una exposició d’art català. Des de la capital francesa ajudà Conxita Badia a reunir-se amb el seu marit. Frederic Mompou i ell anaren a acomiadar-la a l’estació i allí li lliurà el poema Cançó de la nova Solveig. I és que la paraula germà amb que s’adreçava a tothom no va ser mai un mot buit: convertit en una figura pública respectada i admirada, Gassol serví el seu poble sense mirar-s’hi gens.
Vers el 1939 la família Gassol comprà una caseta anomenada Les Sablons a Saint-Martin-le-Beau, prop de Tours. El 1940, després de l’extradició de Companys, Franco demanà al govern de Pétain el lliurament de diverses personalitats, i Tarradellas, Gassol i Marti Feced foren detinguts i internats a la presó d’Aix-en-Provence; allà romangueren tres mesos durant els quals es mogueren molts fils per a evitar la seva extradició. Sortit de la presó Ventura envià la seva família cap a Mèxic, doncs ell no podia marxar en aquell moment per impediments diplomàtics. Juntament amb Tarradellas i Feced demanà asil polític a Suïssa i s’instal·laren Lausana. Aurora Bertrana anà a veure’l i passà aquell Nadal amb els tres exiliats a la pensió on s’hostatjaven. L’11 de setembre de 1943, dos dies abans de la mort sobtada de Vidal i Barraquer, Gassol passà per Friburg a visitar-lo. Veié també a Rafael Patxot i el doctor Cardó.Morta l’Esperança a Mèxic el juliol de 1944, Ventura coneix una vídua parisenca, Lucie Wilde. El gener de 1947 els casà Carles Cardó a Lausana. Per aquell temps Gassol ja havia resolt de no dedicar-se més a la política. El matrimoni es trasllada a viure a la Turena, a la casa de Les Sablons, on Gassol porta una vida retirada i tranquil·la. Per a mantenir-se econòmicament durant els seus anys d’exilis va traduir al català literatura universal i col·laborà en revistes literàries francòfones de Suïssa, França i Bèlgica, on publicà traduccions de diversos poetes catalans. El 1950 publicà Mirages, una obra poètica en edició bilingüe catalana i francesa. El 5 d’agost de 1954 el Parlament català reunit a la ciutat de Mèxic elegí Ventura Gassol com president del Parlament, però no acceptà el càrrec. La seva activitat literària no s’aturà: el 1961 obté l’Englantina pel poema El Sant Jordi del Captiu als Jocs Florals celebrats a l’Alguer i el 1967 guanya la Flor Natural als de Montevideo.
Després de les eleccions democràtiques espanyoles del 1977 Gassol retornà a Catalunya amb la seva dona i s’instal·là a La Selva del Camp. La vila el proclamà fill predilecte i l’Ajuntament de Barcelona li reconegué la pensió d’antic funcionari. El 1978 morí el seu fill Abel a Mèxic, i també la Lucie, mentre estava de viatge a Lausana. Aquell any rebé el Premi d’Honor Jaume I al Saló de Cent de Barcelona. Morí a Tarragona el 19 de setembre de 1980 i fou enterrat el dia 21 a la seva vila nadiua en un acte encapçalat pels presidents de la Generalitat i el Parlament.
El decurs dels esdeveniments que li va tocar viure el van convertir en un polític i un poeta alhora, de manera indestriable. Els seus versos són poesia i són la història del seu poble; volgué fer pàtria a través de la lírica i els seus poemes patriòtics somogueren tot un país. La darreres paraules de Gassol aquell matí de desembre al Parlament són també un epíleg de la seva vida, i ressonen com una tronadissa colpidora en l’ànima nacional de la Catalunya d’avui: «Descanseu en pau, Francesc Macià, primer President de la Generalitat de Catalunya. Reposa en pau, doncs, amic de l’ànima, germà d’exili i de viatges, germà de sofrences i de somnis. Reposa en pau, que Catalunya vigila».
