Em proposo aportar algunes consideracions sobre l’acció humana com a propiciadora de la responsabilitat social de la persona. Entenc que la persona té una vocació de transcendència en el si de la comunitat a la que ha de servir, que permet el seu màxim desenvolupament, en la línia del personalisme comunitari. Avui, quan ens assetja una deshumanitzadora crisi no tan sols econòmica sino de valors humans, la reflexió sobre què podem fer per tal de millorar i “humanitzar” el nostre entorn vital em sembla especialment important.
Com a punt de partida voldria emmarcar les meves reflexions en el següent context:
L’acció humana s’ha d’orientar a “fer el bé” als altres, i a un mateix, la qual cosa comporta saber què és el bé comú, que no és la suma dels interessos particulars sinó un interès general, del cos social, de la comunitat. Tampoc és necessàriament un bé determinat per la majoria i prou, atès que caldrà respectar l’existència de minories, òbviament com a tals minories. D’altra banda, l’acció humana s’orienta molt sovint al “tenir” i no sempre a l’”ésser”, i sembla útil reorientar la seva prioritat envers el “benésser” més que el benestar. A més és important l’omissió, orientada a no molestar, a deixar fer, o fins i tot la “comissió per omissió” en casos d’especial vinculació d’una persona amb un altra.
L’acció humana ha de ser responsable. La responsabilitat es desenvolupa de forma individual (personal) però també col·lectiva (en el si de grups humans, com l’empresa o la família, entre molts d’altres).
L’acció humana ha de centrar-se en l’ésser, de manera que així permeti el desplegament de la intel·ligència en tots els àmbits: racional, emocional, espiritual.
L’acció humana responsable és aquella que fa possible el “retorn” de la persona a la col·lectivitat, com “acció de gràcies” per així construir un país amb qualitat humana.
Des de les premisses anteriors, proposo les idees següents:
1.- Avui l’acció socialment responsable més important és “ajudar els altres”, qui pateix, qui viu en soledat, etc. Així, la màxima acció humana socialment responsable és l’amor, i viure la caritat, per a fer possible la “civilització de l’amor” i el mandat evangèlic d’estimar-nos uns als altres.
2.- Cal preocupar-se per tal de construir la pròpia personalitat. Aquesta és una acció sobre un mateix. Cal que tinguem cura de nosaltres mateixos, i que ens cultivem (educació) de la forma més integral possible (intel·ligències múltiples) i en especial que no obliden la capacitat d’introspecció per a cercar la pau interior. Avui ens urgeix saber estar sols i en silenci, com aspectes constructius de la vida.
3.- L’emprenedoria és cabdal. Vol dir, tenir iniciativa per intentar crear riquesa, treball, i sempre ser conscient del retorn que hem de fer a la societat que ho ha permès, perquè els altres s’han esforçat per mi. Cal superar la cultura del subsidi, i posar en valor elements com la iniciativa privada a l’economia, el principi de subsidiarietat, o l’ètica en els negocis.
4.- Hem de construir relacions humanes sòlides i duradores. Ens urgeix superar el món líquid (Baumann) que no permet gaudir d’estructures amb un capital humà i social de qualitat i amb estabilitat.
La propera setmana unes quantes proposicions més, fins arribar a deu.
