Entenc que la persona té una vocació de transcendència en el si de la comunitat a la que ha de servir, què permet el seu màxim desenvolupament, en la línia del personalisme comunitari. Avui, quan ens assetja una deshumanitzadora crisi no tan sols econòmica sino de valors humans, la reflexió sobre què podem fer per tal de millorar i “humanitzar” el nostre entorn vital em sembla especialment important.
Més accions en aquest sentit:
5.- Hem d’intentar no viure tan de pressa. Recordem el moviment “slowly” als USA. Cal ser més conscients de tot allò que vivim, ser més reflexius. No per fer moltes coses serem més feliços ni ajudarem més als altres. La tranquil·litat existencial és un valor imprescindible per a desenvolupar accions humanes socialment responsables. La serenor i el seny són essencials per a viure amb més profunditat.
6.- Necessitem ésser competents, no tan sols competitius. Per tant, no podem caure en enveges, en la indiferència envers els altres, en l’agressivitat o en les comparacions permanents.
7.- Hem de treballar a favor del canvi social real. Es a dir, per un “nou paradigma postmaterialista” que comporti una manera diferent de viure (no pretendre com a màxima aspiració el trinomi immediat cap de setmana-cotxe-casa), lluiti amb eficàcia contra la corrupció i la prepotència tan comunes a la nostra societat, que superi l’actual col·lapse institucional en el que ens hem situat al vell continent. Certament, tinc la sensació que avui hi ha una crisi sistèmica sobre la manera de viure que ens obliga a un replantejament global si volem fer alguna proposta socialment responsable. Tot i reconèixer la gran quantitat de persones que fan el bé.
8.- S’ha d’introduir a les nostres vides el sentit de l’agraïment. Ser agraït és una gran qualitat humana, com ho és situar la vida en l’àmbit dels deures i no tan sols dels drets. Per exemple, no podem parlar només del fet de pagar impostos, és a dir, ésser contribuent com a fonament dels nostres drets. Això és cert i molt important, però cal dir-ho després d’assumir que primer hem de donar gràcies per tot allò que els altres han fet i fan per mi, tant des de la societat com en el seu cas des de les instàncies polítiques.
9.- Els mitjans de comunicació han de ser socialment responsables de llurs informacions. Recordem que el dret a la informació recau només sobre la veracitat. Hem de perseguir i denunciar el terrorisme informatiu i les calumnies gratuïtes.
10.- Cal que posem en el centre de tota la vida la persona humana. No els mercats, les estadístiques, la macroeconomia… I una persona estructurada, en comunitat (família, nació, àmbits de socialització formal i informal), vinculada (amb sentit del compromís), centrada en una cultura del sí i un llenguatge positiu, amb drets i deures, amb cultura i intel·ligència, amb una clara vocació per passar dels lligams merament societaris als comunitaris.
Heus aquí algunes idees que espero serveixin per a una meditació assossegada i per accions humanes responsables. En tot cas, aquesta és la meva esperança.
