La lectura és una forma de l’egoisme i em sembla que no pot ser cap altra cosa. La lectura personal i solitària, vull dir. Només es pot llegir per il·luminar-se un mateix perquè no és possible encendre el ciri que il·lumini ningú més. Els plaers que proporciona no tenen res a veure amb allò que en diem el bé comú. Són més egoistes que no pas socials, aquests plaers. I, en el fons, van sempre a la recerca d’una ment més original que la nostra, pobreta. La nostra vida, la vida de cadascú, de l’individu que és cadascú, és als llibres. Sobretot als del llegat literari d’occident. Ja a Shakespeare hi és tot, però no tan sols a Shakespeare. La ficció de la personalitat pròpia, la gran ficció, jo que sempre em contradic i mai no trec l’aigua clara de res. Que la ment quedi lliure dels tòpics de no importa quina o quines ideologies i aprengui la ironia profunda. Em plau, sí, la companyia d’aquests morts i no m’interessa gens el que feren ni el que deixaren de fer quan eren vius. Tan sols el que pensaren i deixaren escrit, m’importa. Thomas Mann: a vosaltres us interessa tan sols si aquesta taula l’ha feta una fustera lesbiana, d’origen mexicà i d’idees revolucionàries, però us oblideu del més important: que la taula ha de tenir quatre potes i que ha d’estar ben feta i construïda. Només si és així durarà segles, la taula. El mèrit és que la taula estigui ben feta i no que la noia sigui lesbiana o el que sigui que vulgui o pugui ser. Doncs igual amb els llibres. Exactament igual. I les ensenyances de Bloom. No tractis de millorar el teu veí ni la teva ciutat amb el que llegeixes, ni tampoc amb la manera com ho fas. Que llegir és, també, ara que ho penso, un acte d’humilitat. I de paciència.
