Segons els estudiosos, un de cada tres joves es mostra agressiu i fins i tot en ocasions desenvolupa conductes violentes; en part aquests problemes de conducta deriven de l’estil de vida de la societat actual, tot i que també hi influeixen aspectes biològics.
Com a condicionaments socials cal destacar en especial la situació de pobresa, la desestructuració familiar, però també derminats programes de televisió o video-jocs. En general la societat actual afavoreix els trastorns en dominar com a valors l’individualisme, la competitivitat i la despersonalització. El paper de la família, cabdal en el procés de protecció i educació de les persones i en l’establiment de pautes de conducta, s’ha reduït, de manera que ha augmentat la permissivitat, la desorientació o en d’altres casos l’abús d’autoritat.
Els elements anteriors ens permeten pensar què en el difícil procés de formació de la personalitat dels joves cal dedicació, estima i sobretot capacitat d’educar. No vull ésser pessimista ni alarmista, però tenim al davant una crua realitat i un difícil repte al que hem de fer front: l’educació de les noves generacions en valors, procediments i actituds humanes.
Penso que hem de donar testimoniatge urgent d’un canvi de les actituds dominants a la nostra societat, que afecti aspectes com ara el consumisme, el materialisme, el descrèdit de la idea d’autoritat en nom d’un discurs “progre” que només parla de drets però mai de deures, la indiferència com a resposta massa freqüent, el desig estúpid de viure sense problemes, que tot tingui sempre un resultat útil, o el domini simplificador de la tecnologia sobre l’humanisme.
Cal admetre amb honestedat els defectes de la societat que tenim i treballar per millorar-la, començant per nosaltres mateixos, tot pensant en els patrons de conducta dominants que lliurem a les noves generacions.
D’altra banda, gairebé cada dia sentim a parlar d’actes de violència domèstica, o “de gènere”, exercida normalment per homes contra les seves mullers o companyes. Malgrat la legislació aprovada per tal de castigar aquest fet, ens trobem amb un autèntic fracàs, des de tots els punts de vista. El 80% de les dones mortes pels seus marits o companys havien denunciat prèviament alguna agressió. La manca d’eficàcia del sistema policial i judicial és força evident, malgrat les grans campanyes que s’han portat a terme des del govern.
A mi em provoca una immensa tristor pensar que la vida matrimonial i familiar es pugui convertir en una tragèdia, amb denuncies, agressions, i violència sense límits. Les persones que exerceixen la violència actuen d’una manera miserable. Li podem dir violència de gènere o violència a seques, que pel cas és el mateix.
La violència en general i la domèstica en particular potser no desapareixeran mai, però hem de lluitar perquè no es donin. Si bé els patrons de conducta tradicionals presentaven la violència com un dels elements possibles, penso que els nous també. La violència apareix avui per tot arreu, fomentada pels mitjans de comunicació i esdevenint pauta de conducta especialment perillosa entre els joves. Una violència que no es tan sols física, sinó també moral i psicològica.
Considero que cal treballar per tal que la violència de tota mena sigui substituïda per una nova cultura basada en l’educació, el bon tracte, l’afecte i la sensibilitat. Cal que, entre tots, siguem capaços de viure la vida de forma més íntegrament humana.
