Robert Graves tenia tot just 34 anys quan va escriure la seva magnífica autobiografia, Goodbye to All That. Amb ella deia adéu a una etapa de la seva vida, i en començava tot just un altre, lluny de tot allò que havia estat la seva vida fins aquell moment. Ho feia amb un sentit de l’humor que només pot sortir de la lucidesa, de la determinació en la decisió presa, de la certesa en que cal fer allò que cal fer.
Ja fa uns anys que m’he allunyat de la vida quotidiana d’Unió, però ara és el moment de fer un pas més, sense retrets ni lliçons a ningú. Senzillament crec que la línia actual del fins ara el meu partit no és aquella que em va atreure ara fa vint anys.
En el darrer congrés ja va quedar prou clara quina és l’opció ideològica de l’actual Unió: l’independentisme no hi tenia cabuda, tret que es practiqués en silenci, discreció i sense cap manifestació externa. Es va dir que aquest discurs suposava dividir la societat (com si l’unionisme no marquès una divisió al nostre país), que calia fer més pedagogia, que el nostre model confederal no era independentista (com si una confederació no fos la suma lliure d’ens sobirans).
Vàrem intentar que el nostre missatge d’aposta nacional i regeneració democràtica fos escoltat i esdevingués majoritari. I vàrem fracassar. Les xifres canten: un 80% va votar en favor de la candidatura encapçalada per en Duran, que acollia, i acull encara, totes les famílies del duranisme en totes les seves versions. Unió va decidir el seu futur, com jo i altres ho fem ara.
La posterior campanya electoral al Parlament i, com a punt culminant, el Consell Nacional celebrat el passat dissabte, deixen clar quina és la posició majoritària, que no és la meva: el possibilisme elevat a la categoria de ciència política, la constant adaptació dels discursos a l’entorn.
Contraposar la llibertat del nostre país amb la justícia social i el progrés material dels seus ciutadans és una trampa: aquells que creiem que només des de la independència es por construir un futur millor, més ple d’oportunitats, ho fem perquè aspirem a un país lliure, just i fraternal, unit en un projecte comú, contra ningú, a favor de tota la gent de bona voluntat.
Amb aquesta voluntat deixo Unió, convençut que podré treballar per aquesta beneïda quimera sense incomodar a ningú, deixant que cadascú defensi allò que creu i reconeixent que les coses han canviat des que vaig entrar a Unió. Els partits són eines al servei de la comunitat, i he arribat a la intima convicció de que Unió ja no és una eina útil al servei de Catalunya, com ho havia estat i com podia haver continuat sent.
Me’n vaig a casa, al treball, retorno a la condició de ciutadà lliure sense obediències partidistes, sense queixes i comiats apocalíptics, però amb el convenciment de que ara més que mai toca fer política però no partidisme.
Amb afecte, amb pena, però segur del que faig.
Adéu a tot això.
