Recordo les meves primeres sensacions de petit al respecte d’ETA, ben diferents a les que he viscut avui de la meva filla quan els ha vist en el comunicat de cessament definitiu per la televisió. A mi m’espantaven, m’atemorien, com l’home del sac que llavors de petit tenia por que vingués a buscar-me a la meva habitació a les fosques, com els senyors i les senyores dolentes que deien que repartien caramels a la porta dels col·legis i que mai n’ havíem d’agafar, com veure pel carrer militars amb l’uniforme amunt i avall amb els seus jeeps i ben armats…
ETA em feia feredat, no sabia ben bé que era però formaven part dels senyors dolents, dels malsons, del que mai ha de passar… Avui la meva filla gran que per sort no sap qui són, quan veu la seva imatge encaputxada a la televisió se li escapa el riure i em pregunta si són natzarens i perquè surten avui si no toca… Reflexiono i penso que potser per això s’ha acabat ETA perquè ha passat de sembrar el terror i el pànic a convertir-se en una sinistre ombra burlesca d’ella mateixa.
No podem oblidar que sempre han tingut aquells que els seguien, que els defensaven, que tenien el discurs fàcil de dir que si molts catalans patriotes haguéssim nascut allí segurament en tindríem d’amics etarres però aquests del discurs fàcil oblidaven que els amics es trien i que ningú mai, per molt patriota que sigui, triaria com amic un assassí, un sanguinari, un amic de la violència…
La violència no porta enlloc, és evident i cal que estem d’enhorabona pel final d’aquesta. Jo reconec que em sembla impossible, que m’he quedat ben astorat en saber-ho perquè és com el conte d’en Pere i el llop que de tant de dir-ho quan passa de veritat sembla impossible o increïble que això succeeixi i tot perquè era un malson, un malson dels grans que portava existint en la memòria col·lectiva des de finals dels anys 50, un malson transmès de generació en generació que semblava no tenir fi…
Però vés per on, que l’ha tinguda! I l’alegria és molt, molt gran com no pot ser d’altra manera. Les ferides són importants i sagnen i fan mal com sempre que existeix violència, com en tota guerra i cal esperar que amb el pas del temps cicatritzin però no perdem de vista encara que falta la dissolució i l’entrega d’armes així que esperem i desitgem que no passi com amb aquells dolents de les pel·lícules i dels malsons interminables que sempre tornen a aixecar-se quan tothom els dona per morts i enterrats.
