L’altre dia, durant una de les lliçons que imparteixo, una de les meves alumnes de quart d’ESO va manifestar sorpresa per la meva facilitat a l’hora d’improvisar un text poètic a l’aula. Certament, mai he tingut massa problemes en qüestió de creació literària, de fet, he gaudit de diversos premis amb motiu d’aquesta habilitat. No obstant, mai ho he considerat com un atribut especial, el que coneixem com un do. Per mí, tenir un do és una altra cosa ben diferent. Tampoc vull tirar-me pedres sobre la meva pròpia teulada i no pecaré de falsa modèstia, però potser per aquesta excessiva traça per escriure del no res — i que no sigui una poca-soltada— no em fa considerar-ho com un autèntic do.
Però com podria determinar que és i què no és un do, exactament? Com definir-ho de manera precisa i exacte? Doncs, curiosament, el passat dimecres, mentre assistia com a públic a una representació al teatre Goya vaig trobar una resposta que a mí em va satisfer. Mentre contemplava com una actriu sobre l’escenari es portava una tassa buida als llavis i semblava que realment bevia i empassava quelcom em vaig adonar que el do és inherent al detall. De fet, el detall és qui marca la diferència entre la tinença o no d’un do.
El do és, doncs, una qualitat connatural a una determinada persona, els dons són variats i graduals i, a més a més, no es perden, només s’eixamplen, es milloren i creixen. Això explicaria com després de més de seixanta anys, Lola Herrera aconsegueix omplir tot un escenari només amb la seva presència. Un escenari auster en tramoia i colors; i es que ella no necessitava res més. El seu do natural pel teatre s’encarrega de banyar les taules que trepitja sota les seves elegants octogenàries passes. Si algú pot erigir-se com a estendard dels dons escènics, sense cap dubte, seria ella. De la seva mà, el públic assisteix a l’embull argumental que es va desentortolligant durant el transcurs dels actes. La desesperació y l’enuig envaeix les escenes juntament amb la intriga de l’argument.
Si gaudir de l’exhibició del do d’algú és ja un luxe i una sort, ni que dir quan es té la possibilitat de fer-ho de manera triplicada. I això, benauradament, és del que el públic de l’obra Adictos es va poder complaure. Són poques les vegades que queda tan palesa la propietat concomitant del do a l’èsser humà.
Tres dones sobre l’escenari, se’l mengen, el mouen, el capgiren, el transformen…elles mateixes són l’escenari, el temps, el diàleg: són teatre. Abillades des de la frugalitat del blanc, sense a penes un objecte que pugui distreure de la seva efigie dramàtica, condueixen a l’auditori a través de la tensió dialectal fins al bell nus de la història. El seu do sobrepassa el diàleg fent, fins i tot, que les paraules acabin per ser un superflu accessori sota la magistral interpretació que rebel·la palmari que no és tant un carregat atrezzo ni un imbricat guió per gaubar-se d’una excel·lent obra de teatre, perquè, precisament, el teatre és l’ànima del actor, resideix en la seva virtut, en la seva essència. El terme “teatre” és, sense cap dubte, el do de l’actor adollat sobre les taules.
I així, Lola Herrera flanquejada per Lola Baldrich i Ana Labordeta fant rajar el seu do teatral a dojo al petit recinte del número seixanta- vuit al carrer de Joaquin Costa de Barcelona. Acompanyades, únicament, per una projecció d’imatges puntuals, de les que es podria prescindir, perquè les actrius ja abasseguen l’espai, el temps i la imaginació de l’espectador i alguns moments musicals que s’esmunyen entre les escletxes de les fustes en els punts més àlgids dels actes i rubriquen una actuació final amb l’impacte del missatge central tan disruptiu com irreverent, contra la supremacia del sistema sobre l’èsser humà.
Daniel Dicenta i Juanma Gómez són els artífexs, les mans que han sotasignat aquest projecte teatral. Adictos. Jugando a ser dioses estarà uns últims dies en cartellera al teatre Goya i crec que és una egrègia manera d’experimentar i complaure’s del do d’altri.
