La nostra postmodernitat, tan líquida i accelerada ella, té una relació estranya amb el temps. Primer vam desconnectar el temps dels cicles de la natura i la vida, sobretot a mesura que aquesta vida entrava en un progressiu procés de desnaturalització. Les estacions ja no eren tan marcades perquè fèiem el possible per deixar de sentir la calor de l’estiu o el fred de l’hivern, fins més enllà dels límits raonables. Tampoc els cicles de la vida tenen ja aquell caràcter inexorable, s’imposa arreu l’ideal d’una permanent i difusa joventut. Els mateixos esforços en aclimatar alguns habitatges a una temperatura única per tot l’any, els ha dedicat la cirurgia i la cosmètica en aconseguir rostres sense arrugues. Ni en un cas ni en l’altre ens n’hem sortit del tot, però seguim intentant-ho sense deixar d’esmerçar-hi tots els recursos, fins i tot els que no tenim.
Després vam despullar el temps de tot simbolisme religiós. El temps religiós es portava malament amb el capitalisme. Preveia un dia de descans setmanal, uns períodes on es cridava a l’austeritat i a un cert ascetisme. Interrompia el progrés productiu… En alguns llocs, a vegades governats per gent molt de missa (que una cosa no treu l’altra), es va demanar que els comerços estiguessin permanentment oberts. I fins i tot, en una mena d’abducció sense límits, es va girar la truita convertint uns determinats temps litúrgics en uns temps d’especial intensitat consumista. Com diu un amic meu, “el capitalisme s’alimenta de tot, fins i tot de les coses més sagrades”.
Sigui com sigui, ens hem quedat amb un temps pla, sense estacions i calefactat a 23º (ni més ni menys), un temps sense arrugues, i sense interrupcions celebratives. I quan el temps es pla, un full en blanc, tothom hi ha començat a dibuixar a sobre, perquè el temps pla ens sembla (i ho és) bastant inhabitable. Llavors el nostre temps queda marcat per les competicions esportives, les temporades de teatre, els aniversaris i les celebracions familiars, pels períodes vacacionals i els viatges, pel ritme de les rebaixes o els black fridays. Però en tot això no deixa d’haver-hi un punt de buidor, d’esgotament en si mateix, de manca de transcendència… Fins al punt que quan tot això queda esborrat per una pandèmia col·lectiva, o per una crisi personal, emergeix aquesta buidor que havia estat només emmascarada. (Ves que molts dels malestars emocionals, dels quals ara tant es parla, no vinguin d’aquesta pèrdua del sentit del temps).
Per això, m’agradaria, avui que comença l’Advent, fer una reivindicació: recuperem el temps en totes les seves dimensions. El temps de les estacions i el dels cicles de la vida, el dels hiverns a 0º i els estius a 35º, el dels rostres tendres amb acne i els bellament arrugats. El temps divers i imperfecte, el temps ple d’arestes i racons. Però també els temps religiosos. Necessitem tornar a connectar amb aquella saviesa que ens diu que no tots els temps són iguals, que ens cal un temps per a cada cosa, i que a vegades això no surt de nosaltres mateixos, no està a les nostres mans i que per això, necessitem ser convidats. I l’Advent és un temps així, diferent. Un temps que ens convida a preparar-nos, per a interrompre d’una manera o una altra aquest ritme aplanador que anul·la el nostre judici crític i amb ell també la nostra humanitat.
