Molts catalans fan avançar el país dia rere dia. N’hi ha que són nascuts aquí i d’altres són arribats de fora. Uns volen la independència i d’altres no, o s’ho miren des de la barrera. Al Principat, menys d’un terç dels habitants tenen el català com a llengua habitual, mentre que el castellà ho és de vora la meitat.
L’actual situació del nostre país hauria de ser motiu de profunda preocupació per a tots ells. Com és evident, els immigrants no han vingut a aixecar res sinó a bastir un dia de demà per a les seves famílies.
D’això es tracta, precisament. Per tal d’assegurar l’avenir de Catalunya, cal que ara entre tots la traiem del pou on està abocada. Catalans de socarrel i nous de trinca, classes mitjanes, pijos i lumpen, parlants d’una llengua o altra, hem de remar plegats. Tots nosaltres sense distinció patim l’infrafinançament crònic, amb un dèficit fiscal i d’inversions insuportable, serveis públics mediocres, inseguretat als carrers i un sistema polític amb mancances democràtiques més pròpies d’una república bananera que d’un territori de la Unió Europea. Sense un cop de timó, no ens en sortirem. Perdrem el tren de les nacions més avançades i cada dia ens assemblarem més a un país en vies de desenvolupament.
Tot l’exposat fins ara és aplicable en igual o major mesura a la resta dels Països Catalans, malauradament. Malgrat el nostre enorme potencial, podríem involucionar fins a fer realitat el mal averany de “¡Todos camareros!” que l’economista i autor José Luis Sampedro va pronunciar referint-se a Espanya.
El repte ineludible de l’independentisme és fer entendre de manera massiva a la molt desnacionalitzada població de Catalunya un missatge senzill i poderosíssim: la millor aposta de futur per a ells i els seus fills és una nació catalana independent amb el català com a única llengua oficial. Les grans fites en els nostres 1000 anys d’història s’han assolit en la mesura que Catalunya ha estat lliure i genuïna, no sotmesa ni assimilada a Castella.
La sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l’Estatut de l’estiu de 2010 suposà el trencament unilateral i irrevocable del pacte tàcit de la Transició, pel qual Catalunya obtenia llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia a canvi d’ajudar i implicar-se en la governabilitat de l’Estat. Aquest pacte fou traït quasi immediatament, amb una clara involució centralista sobretot després del cop d’estat (fallit?) del 23-F de 1981. El 2010, però, l’Estat expulsà definitivament Catalunya del sistema polític, i des de fa vora 15 anys n’estem exclosos. Ja no hi ha ni peix ni cove, i el polític que pretengui vendre’ns una altra cosa és un mentider, un traïdor, un ximple o totes tres coses alhora.
L’Espanya de dreta i esquerra ens marca cada dia quins són els límits de la cel·la que empresona la nostra nació. La repressió que no cessa. L’espoli. La discriminació política, lingüística i cultural. La pèssima governança. Jutges en oberta i impune rebel·lió contra la llei orgànica d’amnistia: resulta que és constitucional quan es tracta de violents policies espanyols, i anticonstitucional quan s’ha aplicar als independentistes per a qui fou ideada. La gestió de la immigració no és apta per a catalans, perquè es veu que som una colla de racistes.
Ja n’hi ha prou. Les mateixes raons que van propulsar el procés d’independència romanen vigents, corregides i augmentades. No hi ha excuses, no s’hi val queixar-se eternament del 2017, no més plànyer-se al sofà, prou abstenció. Tothom a votar per sortir d’Espanya. Activem-nos, mobilitzem-nos, aixequem el país i rellancem la independència.
