En la traducció del francès de David Cuscó, l’editorial Quid Pro Quo acaba de publicar Això no és cap conte i altres narracions, de l’il·lustrat Denis Diderot (Langres, 1713 – París, 1784).
Figura destacada de l’enciclopedisme que es va donar a la França del segle XVIII, Denis Diderot va dedicar vint anys de la seva vida a completar l’Enciclopèdia. Al mateix temps d’aquesta activitat intel·lectual que tanta influència va tenir en el món de la ciència i la cultura, Diderot va ser novel·lista, assagista, dramaturg i crític d’art rellevant, així com va ser un pensador contestat per les seves idees contràries a la dogmàtica imperant que a Voltaire van dur a la presó de la Bastilla i a ell a la presó de Vincennes. Pensar sempre ha estat perillós.
Traslladades al món de la literatura ens podem fer cabal de les idees de Diderot mitjançant la lectura de les cinc narracions que integren Això no és cap conte i altres narracions. En efecte: les narracions o històries, no són contes, més aviat són quadres o escenes dramatitzades de pensaments en veu alta desplegats en diàlegs, gènere filosòfic clàssic des de Plató en el qual l’escriptor il·lustrat es trobava còmode en la seva experimentació com a forma literària que, llegida avui, sorprèn per la seva modernitat. En aquests textos l’autor s’allunya del conte canònic amb les seves tres fases de presentació, transcurs de la història i desenllaç. Vet aquí l’encert del títol Això no és cap conte, també pel fet que en les narracions hi apareixen personatges reals, gent coneguda del seu temps, així com el mateix Denis Diderot s’inclou en el paper de protagonista o de narrador dels diàlegs a través dels quals els lectors es van fent una idea del que l’autor vol exposar, generalment idees morals, fent èmfasi en una moralitat natural, en idees fruit d’una raó natural(seny, sentit comú), i d’un Déu percebut per la raó.
En una de les frases per escriure en un paper per recordar-ne la utilitat per a una vida amb consciència, es podria destacar aquesta per l’agudesa de percepció psicològica de Diderot: «El discurs només em revela el que cadascú pensa de si mateix, mentre que el rostre em revela la realitat». Amb una precisió de bisturí, en aquest comentari enmig d’una conversa Diderot revela la diferència que sovint hi ha entre el que es diu i el que es percep a través de la mirada o també de la gestualitat. La naturalitat era tan escassa aleshores com ho és ara mateix, la diferència entre la representació i la realitat a vegades ni es toquen. Tot i que, cal dir-ho, és necessari un mínim d’educació formal per no deixar-se anar pel rost de la manca de respecte o de la barroeria. La naturalitat és justament l’equilibri entre fons i forma. El capteniment equilibrat és una forma de bellesa en tota persona.
Anant més lluny en la reflexió, la qual cosa agradaria a Diderot qui, sens dubte, escrivia amb voluntat pedagògica, quan afirma que «el discurs només em revela el que cadascú pensa de si mateix», també està posant de manifest la dificultat d’escoltar, de posar-se en el lloc de l’altre, de la incapacitat per a l’alteritat i de ser sempre a través del ‘jo’, en realitat només una màscara del veritable ésser interior que, ell sí, acostuma a manifestar-se en la seva realitat. D’aquí ve la tan sovintejada dicotomia i manca de naturalitat entre el que s’és i el que es representa.
D’aquestes frases per pensar-les en profunditat n’hi ha una bona collita, a Això no és cap conte i altres narracions: un conjunt de peces de Diderot que també informen sobre la vida, els costums i les preocupacions del seu segle: l’anomenat Segle de les Llums, que en aquests moments de tanta indigència humanitària podem ben bé enyorar en la seva voluntat de millora de les persones a través de la cultura no com a eina de distracció, avui dia majoritària, sinó com a eina de formació en qualitat humana.
