“…Aixó pregunteu-ho a en Moratinos”

Les relacions exteriors catalanes del tripartit són un desmanec.

No descobreixo res de nou perquè el primer que feu el president Montilla fou reservar-se el dret de nomenar els delegats a Madrid i Brussel·les, mentre que la resta de l’acció exterior restava en mans del vicepresident Josep-Lluís Carod.

Impossible exercir la política exterior de forma coherent si el Govern la maldivideix entre un independentista català i un catalanista espanyol –amb aquest últim mantenint la paella pel mànec.

Les prioritats internacionals del president Pujol foren els àmbits econòmic i cultural, i la dimensió política mitjançant el recolzament a la diplomàcia espanyola. El líder de CiU optà per encaixar-se en les línies d’actuació espanyoles per tranquil·litzar els interlocutors estrangers i no antagonitzar encara més el govern central, que romangué hostil tant en èpoques del socialista Felipe González com del popular José María Aznar.

Com constata un estudi d’Àngel Mesado[1], amb l’arribada del govern tripartit perd pes el reforçament de la identitat de Catalunya com a prioritat a l’àmbit exterior.

Cap càrrec d’entitat ha rebut mai el president Montilla a Brussel·les, tret dels seus companys del PSOE Joaquín Almunia (Comissari d’afers econòmics i financers) i Javier Solana (Alt Representant per a la Política Exterior i de Seguretat Comuna).

La delegada de la Generalitat de Catalunya davant de la Unió Europea, Anna Terron, viu a Barcelona. A la Sra. Terron li agrada barrejar català i castellà als seus discursos a Brussel·les. Deu pensar que parlar català a l’estranger fa de pagès.

En més d’una ocasió, la nostra Delegació ha reaccionat a preguntes de periodistes adreçant-los a la Representació Permanent [espanyola] o a en Moratinos.

Tot això és vergonyós. Per què necessitem una Delegació a Brussel.les si ens inhibim a favor de les institucions espanyoles?

Ja el primer tripartit s’afanyà a tancar les oficines de representació catalanes a Roma, Casablanca, Varsòvia i Bogotà, en un acte mai agraït de conciliació amb el Govern central que s’hi oposava. Més endavant però, la Generalitat va tornar a obrir oficines i ara, a part de Brussel·les, està representada a París, Londres, Berlín i Nova York, amb una altra prevista per l’Alguer.

Fins el 2003, el Centre Unesco de Catalunya, fruit de la iniciativa privada, liderà les relacions entre Catalunya i la Unesco fins que el tripartit varià el criteri polític vers un model més estatista. El resultat fou l’eliminació d’un reputat programa de beques gestionat pel Centre Unesco que permetia enviar joves a treballar a les Nacions Unides.

Això sí, la Generalitat tira de talonari i gràcies a les seves donacions, ha aconseguit participar a la taula de donants de diverses agències de Nacions Unides. Potser és per agraïment que l’ONU premià l’any passat el conseller Joan Saura per les seves polítiques de participació ciutadana.

L’acció exterior del tripartit està plagada d’episodis embarassosos o poc edificants. No vull reincidir en la famosa corona d’espines de Carod a Jerusalem. També hi ha el nomenament d’Apel.les Carod, germà del vicepresident però sense cap altra qualificació en la matèria, a encapçalar l’oficina de la Generalitat a París.

Al cap de cinc mesos escassos de llur nomenament, Carod va cessar el 2008 tant la Directora General de Relacions Internacionals, Maria do Carmo Marqués-Pinto, com el seu superior jeràrquic, el Secretari d’Afers Estrangers, Albert Royo, perquè es barallaven. Avui, Marqués-Pinto assessora el govern búlgar en afers europeus i diu públicament que la Generalitat no té voluntat política ni projecte, que no sap el què vol ser i que anar plantant banderes pel món és ridícul.

Enviar una representació de segon ordre a l’enterrament de Vicent Ferrer a l’Índia, amb tots els respectes, és una anècdota. El que no té perdó per part de l’actual Govern és que ens faci sentir vergonya com a catalans.

Malgrat tot, evidentment hi ha hagut actuacions encertades, entre les que destaca la creació el 2006 del “Catalonia Trust Fund” per part de l’aleshores Consorci de Promoció Comercial de Catalunya (COPCA) i la branca per inversions privades del Banc Mundial, que està aconseguint que empreses catalanes que mitjancant els fons de consultoria espanyols no es menjaven “una rosca” pel sol fet de ser de Catalunya, puguin accedir a projectes que els brindin futures oportunitats.

El nou Estatut de Miravet estableix en el seu article 198 que la Generalitat ha de participar en els organismes internacionals competents en matèries d’interès rellevant per Catalunya. Esperem a veure què sobreviurà d’aquest article després de la sentència del Tribunal Constitucional. A més, atès que la Constitució Espanyola reserva les relacions internacionals (art. 149.1.3) i àdhuc el comerç exterior (art. 149.1.10) com a competència exclusiva de l’Estat, i coneixent la trajectòria d’ambdós grans partits dominants a l’àmbit estatal, podem estar segurs que continuaran les traves de Madrid a la projecció exterior de Catalunya.

Davant de tal desoladora situació, la societat civil catalana tira pel dret i bull amb iniciatives de projecció exterior a les que dedicarem un futur article.