El Nàstic de Tarragona va ser superat per la mínima pel Rayo Majadahonda (0-1), equip que enguany debuta a Segona Divisió A. El conjunt grana va oferir una versió pobra, per segona jornada consecutiva, i encara no sap el que és guanyar en aquest curs.
Per molt que passin els dies, em costa trobar aspectes positius dels dos darrers partits (perduts, per cert) contra l’Sporting, a domicili, i el Rayo, a casa. No m’agrada ser alarmista, i més quan només portem tres jornades. Però l’actuació de l’equip aquestes dues darreres setmanes comença a preocupar.
El partit a Gijón va ser molt fluix per part de l’equip de José Antonio Gordillo. Fins a cert punt podria ser comprensible, tenint en compte la diferència abismal entre els pressupostos dels dos clubs. Però penso que, més enllà del resultat i de la superioritat mostrada pels asturians, és important també la imatge que s’ofereix. I aquesta va deixar molt a desitjar. El mateix va passar el darrer diumenge al Nou Estadi. El Rayo Majadahonda pot ser superior al llarg del partit. Ho podria entendre, així és el futbol. Però no és només que perds, és el com ho fas. La versió del Nàstic, un equip amb incapacitat de reacció i potser mancat de recursos, va tornar a decebre.
Què se n’ha fet dels primers 45 minuts contra el Tenerife (1a jornada)? Devia ser un miratge. Aquell Nàstic ambiciós, valent i sacrificat s’ha anat diluint, fins al punt de ser un equip desganat i amb limitacions.
Hi ha la sensació entre l’aficionat grana que no s’ha acabat de fer bé la feina en aquest mercat d’estiu. Diria que això no em toca jutjar-ho a mi, i encara menys amb tres partits jugats. Aquesta és una valoració que tocarà fer d’aquí a uns mesos per part dels màxims responsables del club.
L’optimisme, única via
El Nàstic ha estat absent en dues jornades i mitja consecutives, entesos. Però resten 39 jornades. I toca estar al costat de l’equip, perquè si no, aquest curs pot ser molt i molt complicat. Em nego a pensar que el que hem vist contra l’Sporting i el Rayo Majadahonda és l’única versió possible d’aquest Nàstic. Això serà molt llarg, i pot passar qualsevol cosa. És a les mans del tècnic Gordillo revertir aquesta dinàmica de joc i resultats, i esprémer al màxim cada jugador perquè aporti les seves qualitats. És la seva tasca cohesionar les diverses peces i fer-ne un equip que ofereixi la seva millor cara.
Qui diu que aquest no pot ser l’any de Djetei i Mejías? Qui pensa que Luis Suárez i Ignacio Abeledo no poden fer la temporada de les seves vides? Per què no podem veure la millor versió d’Omar Perdomo? I Tete, un jugador amb potencial per explotar, per què no pot triomfar amb la samarreta del Nàstic? Iván López, en forma i sense lesions, pot ser una peça important. De la mateixa manera que està sent i ho serà Fali. I tots els jugadors que em deixo, però que formen part d’un equip que assolirà els 50 punts. Potser soc massa optimista, potser m’equivoco, però és l’única manera de gaudir d’un any més a la categoria de plata del futbol estatal.
Tenim la plantilla que tenim, i l’afició ha de ser-hi sempre. Ara ja no hi ha marxa enrere, toca mirar endavant. Calma i tranquil·litat, que som el Nàstic. Ens en sortirem.
