Es diu que en política un dia és una eternitat i a la vegada el temps passa molt ràpid. Queda poc més d’un any per les eleccions municipals i es deixarà enrere una legislatura convulsa, amb un convidat inesperat en forma de pandèmia mundial. Una disrupció que també van haver d’afrontar els ajuntaments. La primera línia, i de vegades l’última, de defensa de la ciutadania. Han estat les institucions locals que han hagut de treure recursos de sota les pedres per a poder cobrir necessitats ben bàsiques. És en aquesta gestió diària i la preparació front els reptes més adversos on es posa de relleu la diferència entre les diverses formes d’entendre el servei públic.
Amb les eleccions del 2015 hi va haver canvis de majories en molts municipis i per primer cop en 80 anys el republicanisme català avançava prou com per obtenir alcaldies històriques en mans del nacionalisme de centredreta o bé dels socialistes. En d’altres casos, simplement, es consolidaven equips municipals que havien començat quatre anys abans essent molt joves i aportant una frescor i idees que havien calat. Exemples com són l’Ajuntament de Cardona, amb un equip municipal que va entendre que cosir la societat no és una opció més sinó que és la única manera d’establir un model de municipi per fer-lo créixer i que tothom s’hi senti còmode. Venint d’un passat industrial esplendorós -ara ja extingit- per l’explotació minera, l’alcalde Estruch va haver d’enfrontar-se a unes dificultats enormes entre els seus propis conciutadans, amb xifres d’atur enormes, població envellida, etc. Així doncs augmentà la presència al barri de la Coromina, va crear l’agència de desenvolupament local, va promoure el comerç de proximitat i tot això sense descuidar-se del Castell i el patrimoni cultural i el que simbolitza. En Ferran, a més, va ser el primer a arremangar-se per ajudar a cuidar els avis de la residència municipal en el pitjor moment, durant aquelles setmanes tan dures no se’n va separar.
També podem parlar de Breda, després de molts anys d’hegemonia convergent, l’equip municipal va ser substituït per un esperit renovador i atrevit que va trencar motllos i, malgrat els dubtes que va suscitar al principi entre els conciutadans, va acabar per consolidar-se. M’explicava el tinent d’alcalde Andreu Pujol que han esdevingut un poble pioner en polítiques mediambientals i s’han situat al capdavant del pòdium dels municipis que més reciclen de tot el Principat, que van ser dels primers en substituir tot l’enllumenat per leds i en instal·lar calderes de biomassa per escalfar equipaments públics. Tota una revolució verda en aquest municipi de la Selva que, a més, s’ha fet sense llastrar les finances municipals.
Qui més recentment ha assolit l’alcaldia -degut a un pacte de mig mandat- ha estat Joan Plana a Roses. Si tot va bé, aquest jove de 31 i fill de botiguers del Poble esgotarà la legislatura estan al capdavant de l’Ajuntament i deixant petja. Concretament un model de servei socials que pretén ser estructural, que vagi més enllà del mer assistencialisme. Amb un fort augment de la despesa social -un de cada 3 euros d’inversió en aquest afer prové de la nova alcaldia-, més ajudes, més personal, etc. En un municipi on les desigualtats són massa grans, amb molta gent amb risc de pobresa i xifres preocupants pel que fa a la renda social disponible, calia posar les persones al centre i fer-los costat, sent imaginatius i buscant la fórmula que contribueixi a que tothom pugui tenir oportunitats. I no és un lema, es demostra amb fets. I tot plegat, podent ostentar un títol gens habitual: el de ser un municipi amb deute zero.
El republicanisme és exactament això: posar l’administració al servei de la seva gent que, al cap i a la fi, són els amos i senyors de les institucions. Ara ja hi ha més de 300 alcaldies republicanes, encara queda molta feina per fer i moltes ganes de fer-la.
La República catalana va venir per unes municipals l’any 31, en realitat, el municipalisme és on tot comença.
