Aladín, la llàntia espatllada i el geni bord (1)
Aladín seia pensarós a la sorra de la platja. La platja d’aquell meravellós país que havia aspirat a governar. No havia estat possible. Els seus adversaris s’havien conjurat per arravatar-li el tron i, alguns d’ells, sense explicar-ho abans al poble, havien lliurat la corona a un altre rei, sota les ordres de l’emperador del país veí.
Impossible havia estat un país ple d’esplendor. Les seves institucions van ser de les primeres en atorgar veu al poble, les seves regles de comerç internacional eren respectades arreu. Els habitants d’Impossible eren coneguts pel seu treball, esforç i capacitat d’acollida. Tenien una rica cultura i un pròsper futur per endavant. La seva terra era meravellosa, des de les muntanyes i valls de l’interior fins a la mar, que contemplava Aladín.
Però ara, a Impossible, res era el mateix. El país s’havia empobrit, imperava el desànim entre els seus ciutadans. Els governants es preocupaven més de tenir contenta a la cort que de respondre a les necessitats del seu poble. I frivolitzaven amb la corona i tots els símbols nacionals. A més, aquell regne, com mai, es mostrava subjugat als designis de l’emperador del país veí. Aquell país i emperador que humiliava al poble, l’enganyava i l’empobria.
Aladín no tenia prou respostes. Mirava fix a l’infinit, l’horitzó d’aquella immensa mar que tant podia donar al seu poble, amb els peus acaronats per l’aigua, al punt on arribaven les onades.
De sobre notà un cop sec a la cama i veié una brillant llàntia que el mar havia deixat als seus peus. Agafà amb les dues mans aquell objecte, extremadament pesat, i comprovà que al seu interior s’hi entreveia un geni que intentava, sense èxit, sortir.
Aladín portà la llàntia a la Cort del rei, on hi vivien alguns dels savis del regne, i entre tots plegats estudiaven i estudiaven com alliberar al geni engarjolat. Després de molts esforços aconseguiren obrir la llàntia i el geni sortí ràpidament. Aquest, agraït amb els que havien posat fi al seu captiveri, els concedí tres desigs. Solemnement digué: “Aprovaré els desigs que Impossible proposi”. Aparentment tots varen estar d’acord. Demanarien: identitat, competències i recursos. I prepararen un llarg i complert manuscrit que descrivia i detallava cada un d’ells. També la cort del país veí, després de molts discussions, acceptà alguns d’aquest desigs. I el poble passà per alt la traïció del rei d’Impossible, que l’endemà de pactar aquest manuscrit, se’n desdeia davant la cort del país veí. Finalment, el poble d’Impossible va refrendar i celebrar aquella carta atorgada. I es pensava que retornarien els dies d’esplendor.
Però en el fons del cor del geni i dels dos monarques es covaven altres intencions. L’únic que els interessava era el poder. El geni era bord i la llàntia estava espatllada. Mai l’emperador del país veí permetria, directament o a través dels seus tribunals, que Impossible gaudís d’autèntica llibertat i pogués fer realitat els seus desigs. I mai seria possible assolir-los amb un rei sotmès a un regne estranger. Només la pròpia llum els guiaria cap a la llibertat.
En aquell precís instant, Aladín despertà del seu somni, agafà amb força la llàntia, en veritat vella i rovellada, i la llançà al fons del mar; convençut que els desigs del seu poble no depenien de cap geni ni emperador estranger sinó de la pròpia capacitat de liderar i portar unilateralment el seu poble cap a la llibertat.
Aladin ho intentarà ? Ho aconseguirà? …
