En diverses ocasions he escrit sobre Albert Camus, un dels humanistes més brillant, i alhora més frapant, del panorama intel·lectual europeu de la postguerra mundial. I en aquest any 2013, de celebració del centenari del seu naixement, vull tornar a enfocar la mirada interior als missatges curulls d’humanitat que es troben arreu de la seva obra.
Complau l’ànim evocar el vitalista que fou Albert Camus en els seus dies de joventut. En concret, no costa imaginar-lo a les platges algerianes de la ciutat d’Orà esplaiant-se en una mena d’esposalles amb la lluminositat del sol. L’incipient escriptor dialoga amb la brisa marina sobre la fecunditat de la vida i sobre el plaer de contemplar la mar mediterrània en els seus matisos del blau i del verd a les diverses hores del dia. A ell, el sedueix la idea de la fusió infrangible dels éssers humans amb el mar i amb el cel. De tal manera que podem dir que l’Albert Camus dels 20 anys és més que res un poeta, un jove enlairat per la lírica que assumeix la missió de persuadir-nos que la mística que es desprèn de les coses sensibles és l’única font d’on brolla la felicitat.
A l’altre costat, però, d’aquestes experiències d’un exquisit hedonisme sensual, trobem, amb el pas dels anys, el Camus de la finesa d’esperit, de la fermesa de conviccions, de la sòlida solidaritat sentida des de l’ànima. A la revista “Combat” que ell dirigia –testimoniatge d’una època flamant de la intel·lectualitat francesa-, publica una carta oberta al seu amic, també filòsof, Gabriel Marcel, en què diu: “El món en què visc em repugna, però em sento solidari dels homes que hi pateixen. Hi ha ambicions que no són les meves, i no em trobaria bé si hagués de seguir el meu camí recolzant-me en els minsos privilegis reservats a aquells que es troben bé en aquest món”.
A parer meu, l’actitud més exemplar que podem observar a la trajectòria vital d’Albert Camus és la de la lluita, la del combat a favor del
millorament de la condició humana. La gran conflagració mundial (1939-1945) causant de milions de morts, a què assisteix de jove, fereix talment la sensibilitat i la ment del pensador i literat francès, que arriba a embolcallar-lo en la percepció de l’absurd. Una idea que, com un monstre horripilant i persistent, el persegueix fins a fer-li pensar i sentir que no hi ha sortida, que tot és absurd: el món, la vida, els homes. Ell, amb una tenacitat formidable, s’alça contra aquest vent de l’absurd i contra el torb del no-res. Desencadena una lluita implacable contra la deserció personal i una oposició incansable al descoratjament col·lectiu.
Al llarg de la seva obra, Camus reclama amb insistència la renovació permanent d’aquest esperit de combat, i de passada adverteix que convé no oblidar mai les raons per a sostenir-lo: superar els temors, denunciar els silencis covards, i afavorir les forces del diàleg i de la comunicació entre les persones i els pobles.
I si en el combat no podem vèncer –i no podem mai del tot- la conflictivitat intrínseca del Món, el fracàs de les millors intencions i, en definitiva, la presència devastadora del Mal a la Terra, sempre ens quedarà -ens diu Camus- l’amor i els seus acompanyants: la tendresa i la bondat. Una vegada i una altra, l’amor és el vencedor de la lluita aferrissada contra tot allò que ens supera, contra tot allò que la nostra impotència o les nostres limitacions no poden evitar.
Aquest és el Camus humanista integral, que ens ha deixat un llegat que el pas dels segles no podrà mai marginar perquè, a través de la seva obra, penetra els racons més íntims de la condició humana.
