“La decisió està presa”. És la frase més repetida durant els darrers dies pel president Alberto Fabra i pels consellers del govern valencià. I, tret de sorpresa majúscula, dimecres les Corts Valencianes liquidaran per llei la radiotelevisió pública d’aquest país. “Les decisions, per dures i difícils que siguen, s’han de prendre”, es refermen. I tanquen la televisió, segons l’argumentari, per no haver de tancar hospitals i escoles. Poc importa que l’educació i la sanitat continuen sofrint retallades recurrents i que se seguisquen destinant quantitats indecents de diners a “grandes eventos”. Poc importa que s’hagen rescatat amb diners públics els negocis ruïnosos dels amics, com ara l’empresa Valmor, organitzadora de la Fòrmula 1. Poc importa que hagen sigut ells els que han fet d’RTVV un forat negre de deute, perquè com a polítics responsables han de vetlar per la viabilitat econòmica de la Generalitat, però en cap cas dimitir assumint les pròpies responsabilitats. “El temps de negociació ja ha passat”, afegeixen. Poc importa que la sentència del TSJCV contra l’ERO haja deixat en evidència explícitament la nul·la voluntat de negociar del govern. Poc importa que el Comitè d’Empresa de RTVV haja presentat al Consell un pla per fer viable l’empresa sense sobrepassar el pressupost del contracte programa per al període 2014-2015, un pla que inclou prejubilacions, baixes incentivades, rebaixes de sou, etc. Poc importa perquè, com ens han deixat clar, el president ha pres una decisió.
I sobre les motivacions del president s’ha escrit molt durant les darreres tres setmanes. S’ha dit que ha estat una decisió de Madrid -poder, no vila-, que s’hauria negat a amollar més diners per salvar RTVV alhora que hauria trobat una via per encetar el tancament de les molestes televisions autonòmiques, o “de tribu”. També s’ha especulat sobre un colp de puny a la taula d’un president molt afeblit dins de l’estructura del PPCV i a qui s’ha acusat de no prendre decisions. Per tant, hauria pensat més en el gest que no pas en les conseqüències de la decisió. Tot plegat encaixa perfectament amb la reeixida caricatura que s’ha fet d’Alberto Fabra com a governador civil. Amb una Generalitat intervinguda de facto per l’Estat i sense cap marge per a l’acció política, Fabra hauria assumit el paper del vell governador civil franquista que cerca submisament l’aprovació i el reconeixement del poder central –de qui depèn- mentre aplica amb mà de ferro la voluntat d’aquest sobre els ciutadans administrats de la “governació”. Si afegim, com també s’ha apuntat, que una televisió sense audiència ja no acompleix el paper propagandista que tant ha aprofitat la Generalitat del PP durant 18 anys i és, per tant, prescindible, entendrem millor la lògica de la decisió de Fabra. Així doncs, el president ha pres una decisió.
Però si entenem la política en democràcia com l’art de dialogar per construir consensos, haurem de convindre que el president Alberto Fabra ha decidit finiquitar la política. Malgrat tots les filigranes retòriques que se’ls acudisquen a les ments pensants del carrer de Cavallers, la història explicarà que la radiotelevisió pública dels valencians, eina fonamental del nostre autogovern, impulsada per una llei de 1984 que comptà amb el consens de tots els grups parlamentaris, fou liquidada pel corró de la majoria absoluta d’un únic grup parlamentari, el del PPCV, contravenint el seu programa electoral, i amb l’oposició frontal de la resta de partits i la majoria ciutadana.
La decisió del president està presa, i difícilment faran marxa enrere. Però que facen el favor, si més no, de no tornar amb la matraca de la responsabilitat i de la preocupació pels serveis socials bàsics. No faran marxa enrere perquè això suposaria, en la seua lògica política, posar en qüestió l’autoritat d’un president que va prendre la decisió en calent, hores després de la sentència contra l’ERO que deixava en evidència la gestió del Consell. No faran marxa enrere perquè RTVV ja mai no podrà tornar a funcionar com a gabinet de propaganda del PPCV, i una televisió de servei públic no els interessa. No faran marxa enrere perquè això desfermaria un conflicte amb el poder de Madrid que mai no propiciaran. No faran marxa enrere, en definitiva, perquè primer estan els interessos partidistes i després, si ja tal, els interessos de la societat i el servei fonamental de la radiotelevisió pública. Rectificar, negociar, pressuposaria acceptar l’altre, el joc democràtic, la cerca del consens, sobretot en els assumptes més importants. I tot això, en definitiva, resta molt lluny de la seua (in)cultura política. Fabra, en definitiva, representa la culminació d’un llarg fracàs de la política, incubat abans pels predecessors, Eduardo Zaplana i Francisco Camps. El president s’ha revelat com un ninot més dins d’un engranatge polític autoritari. I això és, a grans trets, el que explica per què la televisió dels valencians es fondrà a negre durant els propers dies.
