Els partits sobiranistes afirmen que el 27-S tindrà caràcter plebiscitari. Fantàstic. I sobre què anirà aquest plebiscit? Jo només hi veig una possibilitat: DUI sí o DUI no, en cas que l’estat espanyol no s’avingui a negociar. Quin termini es considera suficient per determinar que l’estat espanyol no està disposat a negociar? A parer meu, i tenint en compte el posicionament que tot els partits espanyols sense excepció han mantingut fins al moment, es pot afirmar que la seva oposició a arribar a una solució pactada és absoluta, i per tant el termini ja es pot donar per exhaurit. Com recomptarem els vots? Per exemple, com comptarem els vots rebuts per partits on sabem que existeixen sectors independentistes? Quins dels vots rebuts per aquests partits comptaran com a independentistes i quins no?
I des del punt de vista de l’elector, com votarem a favor de la independència els electors que ja estem farts del politiqueig partidista, si justament en negar-se a fer una candidatura unitària, els partits el que deixen clar és que tenen la intenció de seguir fent aquest mena de política d’ara endavant. ERC diu que trauran més vots per separat, però que després votaran un govern d’unitat presidit pel Sr. Artur Mas. No seria més lògic i coherent que es presentessin en una llista única? I tan segurs n’estan, de treure més vots? Perquè les enquestes que s’han publicat fins al moment no semblen inclinar-se per aquesta opció –sempre reconeixent, però, que els mitjans de comunicació majoritaris en aquest país han adoptat tots una línia de comunicació contrària a la independència.
El Sr. Mas és el màxim partidari d’una llista única. Aleshores per què ho anuncia sense haver negociat amb els seus hipotètics aliats? Per què actua d’aquesta manera tan negativa de cara a guanyar la confiança dels possibles aliats, i ho fa per segona vegada, havent comprovat els resultats negatius de la primera vegada que ho va fer, amb motiu de la consulta del 9-N? Ara que els senyors d’ERC s’han negat a concórrer a les eleccions del bracet del Sr. Mas, per què diu que la societat civil hauria de elaborar una llista de candidats? Per què no ho va dir de bon començament? Per què no s’han desfet fins avui del Sr. Duran? Molts electors poden pensar allò de «ara ja no és hora».
Les entitats de la societat civil van establir un procediment d’actuació que en principi ja preveia aquesta possibilitat. Per què ara els sembla un opció tan complicada. El mateix Sr. Mas ha assegurat que només encapçalarà aquesta llista si és cridat a fer-ho per aquestes entitats. Doncs si el Sr. Mas no els interessa, que en prescindeixin. Jo crec que hem arribat en aquest atzucac per culpa de la negativa dels partits polítics a fer que el control sobre el representants de la societat sigui exercit per la mateixa població. A parer meu això es podria començar a assolir amb un sistema de llistes obertes, o amb districtes uninominals petits i segona volta. Res d’això no s’ha arribat ni a plantejar seriosament. Només es preocupen de quin nombre de diputats obtindrien cadascun segons el mètode de recompte de vots, com si es pensessin que els seus partits tenen cap possibilitat de sobreviure a un canvi de paradigma tan radical com el que suposaria la independència de Catalunya. Tant fer càlculs, i potser acabarà resultant que no els correspondrà cap nombre de diputats per manca de vots.
Hem parlat d’algunes inconsistències de Convergència, però si ens fixem en el full de serveis a la causa d’ERC, segurament ens preguntarem: «Queda alguna mostra de vida intel·ligent, en aquest partit?» Les últimes eleccions, les municipals, han estat una demostració de la seriositat dels seus plantejaments. Van dir que el seu interès era aconseguir formar tants consistoris independentistes com fos possible, però la seva actuació a l’hora de la veritat no ha estat aquesta. Com més gran era el municipi més clara ha quedat la inutilitat de votar aquest partit. El cas de Barcelona ha estat paradigmàtic: han preferit fer alcaldessa una senyora que havia tret uns resultats gairebé iguals als del seu principal adversari, que sí que havia donat suport al full de ruta. I a canvi de què? Ens agradaria saber-ho. Han demostrat que prefereixen abans una Catalunya roja que una Catalunya independent. Amb l’inconvenient que molta gent no té cap interès a aconseguir una Catalunya roja, i encara menys quan s’hagi demostrat la incapacitat d’aquesta mena de posicions a l’hora de gestionar la realitat, com ja s’està demostrant a Grècia amb els Srs. Tsipras i Varufakis. Això en el cas utòpic que l’equip de la Sra. Colau tingués la intenció vertadera de complir les seves promeses electorals, atès que pel que hem vist fins ara no sembla que pensin mantenir cap mena de coherència entre el seu discurs i la seva praxi. És una llàstima que a ERC li caiguessin tan malament les celebracions pels resultats de les europees. S’haurien d’haver esperat que els alts esperits els baixessin com a producte d’un nombre suficient de miccions; no com ara, que els baixaran de cop a conseqüència del castanyot que es fotran. Es pensaven guanyar les eleccions i ara tindran sort si aconsegueixen quedar tercers. Els seus amics de MES, si més no, semblen tenir-ho molt més clar que no pas ells, i ja miren de fer-los el salt amb ICV i Podemos.
La desunió dels partits polítics catalans, dels actuals, ja l’havíem prevista tots des d’un bon començament. Potser caldrà que pensem com ens ho hem de fer si cal prescindir dels partits. Hi ha moltes maneres d’exercir l’oposició no violenta, que és la que podria recollir un major nombre d’adhesions, fins i tot d’aquest polítics que ara no saben com fer-s’ho. I no crec que el procés patís una major dilació que la que està patint hores d’ara. De totes maneres no cal desesperar, encara podem tenir moltes sorpreses fins al moment de les votacions o un cop fet el recompte.
