La mort i la vida són temes de sempre que cal interpretar i “reintepretar” constantment. Deixem-nos guiar per algunes afirmacions de dos dels nostres literats. Ens serviran com a interpretes, cadascun des del seu punt de vista. Vull recordar-vos d’en Màrius Torres – bon amic d’un dels dos que esmentaré – el bell cant sobre la vida i la mort transcrit la setmana passada: “Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val que vinguis ara./ Ara no temo gens el teu bes glacial,/ i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara de més enllà del gual./ Dels sofriments passats tinc l’ànima madura per ben morir./ Tot allò que he estimat únicament perdura/ en el meu cor, com una despulla de l’ahir,/ freda de tan pura./ Del llim d’aquesta terra amarada de plors/ el meu anhel es desarrela./ Morir deu ser bell, com lliscar sense esforç/ en una nau sense timó, ni rems, ni vela/ ni llast de records./ I tot el meu futur està sembrat de sal !/ Tinc peresa de viure demà encara…/ Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,/ el dolor que m’espera em fa mal…/ I gairebé donaria, per morir ara,/ – morir per sempre – una ànima immortal”.
Ara per espigolar entre els molts escriptors que podríem recordar n’agafo tant sols dos: avui, el poeta Joan Vinyoli i, el proper dia el novel·lista Joan Sales.
Joan Vinyoli, del qual molts comentaristes literaris en podrien parlar molt millor que jo, tocà el tema etern de la mort en la seva rica obra poètica. Un del versos de “L’acte darrer”, recordant unes paraules de Pascal – ‘Le dernier acte est sanglant, quelque belle que soit la comedie en tout le reste. On jette enfin de la terre sur la tête, et en voilà pour jamais’ – resa així: “Quan de vegades entro, a poc a poc, a la petita casa de mi mateix, amb pas humit…”. D’entrada en faig una “interpretació agustiniana” ja que la imatge d’en Vinyoli, humil i rica alhora, com també alguns dels seus temes m’ho recorden. S’assembla a l’Agustí d’Hipona en aquella recerca de la veritat sobre la vida i la mort. Semblantment al sant vol entrar primerament en el seu propi interior. Agustí expressava aquella entrada en el famós “intimior intimo meo”, descrivint-ho com un penetrar, cor endins, en el que “hi ha de més íntim de la pròpia intimitat”. Naturalment, si entrant-hi, com deia Joan Vinyoli, ens trobem amb la veritat de nosaltres mateixos, vol dir que ho hem desitjat per una raó molt alta: per “saber” de la nostra existència. Continua dient Vinyoli: “M’adono prou de quin desordre hi ha, quina remor, quin moviment d’entrades i sortides inútils…”/ ”No em val llavors de dir-me, recordant glòries antigues, fetes d’amor, les flors en un jardí, recapte de vida i mort ensems, que jo sóc flama d’un ardor que no cessa”…En un altra ocasió ja havia dit: “Sóc una golfa plena de mals endreços, però cap soroll ningú no sentirà quan la devasti la màquina del temps”. Ell repassa el transcurs del temps i potser veu sincerament, en la intimitat del seu interior, una possible “buidor”. Ho podem entendre així, tot i que crec que ell tenia una rica vida íntima. Exemple d’aquesta interioritat foren aquelles altres paraules seves: “És falsa tota queixa que digui, tot gemec que faci, tot ploricó: que el que, però perdura ho funden els poetes. Tant és així que l’àrid hivern amb què s’obria aquest poema ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny feliç, afirmatiu, il·luminat, i tot el blat es torna pa de vida”. Agustí afirmava: “Vós éreu dintre meu i jo fora, i era fora on us cercava; i deforme com era, em llançava sobre aquestes coses formoses que heu creat. Vós éreu amb mi, però jo no era pas amb Vós. Em retenien lluny de vós aquelles coses que, si no fossin en Vós, no existirien”. Vinyoli en “L’acte darrer” acaba amb la torna: “Altra vegada sóc al lloc mateix on sempre arribo quan baixo lentament al soterranii de la petita casa de mi mateix“. Vol veure si ha donat els passos en la direcció deguda.
Llavors es pot pensar en experiències vitals, en decisions que un ha pres, en alegries i en penes viscudes, en tantes coses…L’expressió de “la casa de mi mateix” crec que reflecteix aquest “gran refugi” on tots hi descansem durant la nostra vida i, sobretot, abans de morir. En el nostre interior ens hi podem trobar a gust, si senyoreja la pau d’una recta voluntat i d’un amor net, i si hi hem posat un nou ordre, fent neteja de qualsevol errònia intimitat. I en un altre poema dirà: “Sóc al replà d’anar passant els anys amb una copa als dits de licor violaci que m’espesseix. No hi ha manera de perdre’m en l’obert: massa feixuga la vida en una gàbia sense confort”. Sembla ara ser un xic pessimista? És contradictori? Ho entenem bé? És que “la casa de si mateix” pot convertir-se “en una gàbia sense confort”? o bé, és que s’adona – des del “replà d’anar passant el temps” – com pot ser de feixuga la mateixa vida, altrament tan rica en tota mena de manifestacions? Cal pensar-hi! En un altre poema, se’l nota com una mica desesperançat: “No et facis paga de res, perquè, ja ho saps, de casa no n’hi ha“. Vol expressar la idea que la nostra casa d’aquí baix no és eterna? i que desapareixerà amb la mort?. Hi pensa, el poeta, en la mort i en la casa definitiva? Sembla que així és, i que tota aquella intimitat, tota aquella vida interior que no s’encabeix forçosament entre quatre parets, passarà sencera a l’eterna Casa? Considera el poeta el bo i millor d’aquella mateixa intimitat potenciada fins al màxim per la plenitud divina en un esclat de felicitat? “Oh impenetrable encantament! Sols el misteri és nodriment del cor que viu i no reposa”. Efectivament com deia Agustí d’Hipona al començament de “Les Confessions”, un “no reposa” fins que no descansa en Ell: “Vós, Senyor, desvetlleu en l’home el desig de lloar-vos, ja que ens heu creat per a Vós, i el nostre cor no s’aquieta fins que no reposa en Vós”. He pensat en tot això quan ara escric quan pensava en el “nostres morts”, tenint en compte que el pas del seu temps millora l’enfocament de la nostra vida. En un diari de fa pocs dies, deia l’articulista: “Hi ha morts deixats totalment de banda pels seus vius, la qual cosa, més que trista, és tristíssima i em trenca el cor…”
No es tracta, el d’en Vinyoli, d’un monòleg testimonial sobre la caducitat, de la fragilitat i de la petitesa humana, o d’un intent d’explicar tantes coses que es gronxen entre amors i desamors, records i oblits, fidelitats i volubilitats, veritats i mentides, memòria i imaginació, anhels i desesperances, veient-nos envoltats de tanta vulnerabilitat, de tants dubtes – tants “perquès” sense resposta – i de tantes certeses. El poeta veu amb clarividència que la mort és absolutament certa; que és una de les més universals certeses compartides tant per creients com per no creients. Per a tots, és misteriosa, enigmàtica i pertany al mateix misteri de la vida. Qui sap si es podria aplicar anàlogament la paraula “sagrament” a aquest misteri de la vida i de la mort quan lluitem per viure’l transcendentalment com fan els poetes que, de fet, són uns metafísics.
En “El silenci dels morts” escriu Vinyoli : “Visquem-ne acompanyats com si només ens departís una paret de fum que priva sols de veure’ns. Llur silenci se’ns fa sensible, de vegades, intensament, en un record”…”Què sabem de cert de llur manera d’ésser? Preservem les coses que van tocar, deixem-les allà on eren, quietament. I potser un dia se’t manifestaran…I si no ho fan, espera pacientment, contemplativament, tota la vida. Viu la teva vida mesclada amb ells”.
