Proclamar l’esperança pot semblar un gest formulàriament ben intencionat i voluntariós o potser una ironia, a la vista de la verborrea protofeixista de Donald Trump, a la que s’hi afegeixen un rastre de destrucció d’incendis i inundacions atribuïbles al canvi climàtic, guerres que caldegen als confins d’Europa, tensions entre països pels recursos naturals que escassegen, involució democràtica i més… No perdre l’esperança, no obstant, és una apel·lació a la voluntat davant les amenaces i l’absència d’un futur previsible i de progrés. L’esperança és el prerequisit per afrontar el canvi anticipant des de la voluntat els esdeveniments per transformar el món, diu el filòsof sud-coreà Biung-Chul Han que inspira aquesta reflexió (L’esperit de l’esperança, Biung-Chul Han). L’esperança, doncs, és una actitud imprescindible davant de l’era Trump.
Per més que el model econòmic, industrial i cultural capitalista es vegi esgotat i superat per la digitalització i la crisi ecològica, el que enfosqueix l’expectativa de futur és l’acomodament als vells patrons i l’actitud reaccionària de les persones, com a forma de docilitat política, que bloqueja la voluntat d’emancipar-se’n. Els nostàlgics del passat, per més que disfressats de crítics antisistema des del sistema, recelen d’un futur que temen per desconegut. Però l’esperança viu en el futur. Un futur que no existeix en si mateix sinó en la capacitat humana d’alliberar-se d’un present esgotat, per projectar-se endavant. Qui està esperançat no té certeses però ha posat rumb al futur, al que encara no existeix. Per a qui té esperança el futur no s’ha esgotat!
Els anys 80 van ser anys de “desencís” amb relació a l’efecte desmoralitzant de masses que comportava la crisi de la civilització industrial, colpejada per un atur juvenil massiu mai abans vist que condicionava tots els àmbits de la vida humana -explicava en una ponència Joan Garcia Nieto l’any 1985-. Uns anys més tard, un assaig, La joventut entre l’encant i el desencant, de l’exmonjo de Montserrat Jordi Vila Abadal, reflexionava sobre els refugis i les fugides dels joves cap a la droga, les bandes juvenils i estètiques identitàries, per la manca d’incentiu i de propòsit d’una societat que només ofereix expectativa de consum, de plaer immediat i efímer.
Quan l’esperit postmodern ja havia posat en crisi la idea de futur com horitzó i sentit per al discórrer de la societat, el desencís com a fenomen social anava lligat a una percepció crepuscular, a un veritable pressentiment de decadència d’un present capitalista que aferra homes i dones al delit del que és nou i exalta l’eufòria del consum: el postmodernisme és la cultura del simulacre, l’explosió de l’immediat, de la moda, del canvi permanent i el gaudi material, que rebaixa l’expectativa de vida a un present, com a negació de futur, i a la individualitat, en detriment de la comunitat.
La crisi industrial dels anys 80 forjava un sentiment de pèrdua, de despossessió material i defalliment del progrés que portava els joves al passotisme. Els feia indiferents a allò que es debat en la vida política i social. En l’actual mutació postmoderna tardana del capitalisme del segle XXI, amb l’esclat de les xarxes socials, despunta una sociopatia o trastorn narcisista, sobretot entre els joves, que consisteix a compartir les minúcies de l’existència diària com si els detalls de les nostres vides mereixessin tanta atenció per part dels altres (Narciso desatado, Matt Colquhoun). El motor libidinal que impulsa a compartir en excés, a propagar-se en les xarxes, és el mateix que el dels joves de fa 40 anys: el constant anhel per la novetat. Igual que aquells joves, l’instint d’autoconservació dels joves d’avui es bloqueja en el jo i en el present en lloc de trobar satisfacció en els altres i projectar-se cap al futur. Donald Trump és el narcisista per excel·lència!
La generació de boomers afegim al compte de pèrdues l’esfondrament de les veritats i aprenentatges al llarg de la vida. En l’interval de transició cap un nou sentit comú, que s’imposa des dels nous escenaris culturals com el feminisme, el sostenibilisme i també tecnològics, amb la contribució de les xarxes socials, es desencadena un terratrèmol que assola l’edifici social en un procés de desconstrucció de valors i referents: el primer que entra en dissolució són les fronteres físiques i virtuals que donen seguretat perquè contornegen els límits de la nació, de la propietat, de la identitat i la intimitat, separant i ordenant conceptes alhora que delimitant ambicions i desitjos. Però que passa quan es dilueix la membrana que separa masculí de femení perquè el gènere es pretén performatiu?; I quan es qüestiona l’ordre internacional i les fronteres de la guerra freda que vam donar per bones però de sobte s’han tornat antigues a Ucraïna, al Líban, a Palestina o a Groenlàndia?; O quan el teletreball, l’e-commerce, la universitat online i l’estreaming fan confluir el lloc de viure, treballar, comprar i estudiar en el mateix espai? O cotxes, patinets, vianants i runners… compartint la mateixa plataforma viària? Salten pels aires convencionalismes, lleis i normes escrites i no escrites que cal ressituar. Les fronteres difuses generen malestar i alimenten l’ànsia populista de reconstruir-les amb contundència. El mur amb la frontera mexicana i els aranzels a la importació són els murs de Donald Trump que, de manera tramposa, prometen la seguretat perduda. Però són inútils en un món global on les crisis ni s’originen ni es resolen en espais delimitats governables independentment, sinó en les dinàmiques dels fluxos materials, energètics, d’informació, migratoris… (Societats obertes, Daniel Innerarity)
Aquesta segona despossessió, la de les veritats, és a dir, les seguretats, com a conseqüència del canvi cultural, que suma a la primera despossessió, la del progrés, és més combustible per a les actituds reaccionaries, incrèdules i negacionistes que cerquen refugi en el passat. Actituds que capbussen en la nostàlgia d’un passat millor, cercant espais sentimentals on desplegar l’ansietat, l’enuig, l’ira, o la confiança. Un escenari on el poder seductor de la nostàlgia orienta el vot cap a posicions d’extrema dreta i antisistema com les que han enlairat a Donald Trump a la presidència dels EE UU.
La nostàlgia, al contrari de l’esperança, és una reacció malenconiosa davant d’un ordre que se sent amenaçat. És el refugi dels que es senten desposseïts de les seves veritats. El nostàlgic anhela una pàtria que l’encadena a allò que hauria pogut ser, i així d’aquesta manera esdevé una víctima de la promesa incomplida (El temps de la promesa, Marina Garcés). Ens havien promès un futur de progrés, de benestar, de creixement. Però per contra ens hem trobat el canvi climàtic, una desigualtat creixent, unes classes mitjanes que han perdut estatus, els fills que no poden emancipar-se, l’abandó del món rural… La nostàlgia és el lloc de la restauració en un sentit polític, fins i tot psicològic. És el lloc dels revivals nacionals, religiosos, ideològics que amb la seducció i manipulació anul·len el pensament crític en favor d’una vinculació emocional. És el retorn de Donald Trump, de Milei, de Marine Le Pen, Meloni, Abascal o Sílvia Orriols.
El que porta a la desesperança és la policrisi global que ens enfronta a factors adversos i riscos que es realimenten provocant un efecte multiplicador de la incertesa i la inestabilitat. El món està en transició i el canvi de paradigma és global. Canvien els valors, es difuminen els contorns conceptuals d’allò conegut o que es creia conegut. Cauen fronteres virtuals, per exemple en la concepció de gènere. Els coneixements tant temps conreats per a una vida professional han perdut valor i les noves skills digitals generen bretxa. S’apilen muntanyes d’electrodomèstics que ja no tenen ús, alhora que creix l’escepticisme cap a les ciutats sense cotxes, vacances sense lowcost, identitats digitals i algoritmes que suplanten treballadors… Els canvis de paradigma global, en la transició d’una revolució industrial, sempre tenen efectes traumàtics sinó violents, perquè desapareix una lògica, un sentit comú social, que com el vent del desert esborra les petjades i els camins sense els quals la societat deambula indigent, sense rumb.
Pessimistes amb la raó, però optimistes amb la voluntat -cita atribuïda a Gramsci-. La voluntat ho pot tot. En canvi la raó només rastreja el que ja existeix. Només hi entén d’allò que ja ha passat, del que es coneix, però no diu res sobre el que ha d’esdevenir. Altrament, l’esperança genera el seu propi coneixement. La seva forma de conèixer no és retrospectiva sinó prospectiva. El pensament esperançat s’articula en l’anticipació i el pressentiment. Quan la raó invitaria a recular, l’esperança ens permet continuar. Diu Biug-Chul Han: «L’esperança basteix una passarel·la sobre un abisme al qual la raó no s’atreveix a sortir».
Tenir esperança és somiar despert, no perquè l’optimisme ens porti al convenciment que tot anirà bé: que acabaran les guerres, que aturarem el canvi climàtic o que Europa no tornarà a ser feixista, sinó perquè val la pena fer que sigui possible, al marge de com acabi després. L’esperança és una passió per la possibilitat. Qui està esperançat no té certeses però ha posat rumb al futur, al que encara no existeix. L’esperança és l’únic que pot salvar Europa del moviment contracultural i antidemocràtic que alimenta el populisme. Sense esperança estaríem ja derrotats. Amb esperança conquerirem el futur.
