El més bàsic i el més quotidià és allò cabdal per a una nació. I per Nadal això és el pessebre. Un resum d’humanitat que anualment ens recorda d’on venim i d’on no podem deixar de venir. Venim d’una mare. De l’amor d’uns pares disposats a lluitar per donar-nos la vida. Genial.
Aquesta deducció no és immediata. Requereix una parada per reflexionar-hi. I això no sempre és possible per a molta gent. I alguns polítics espavilats ho aprofiten descaradament per malmetre les tradicions que hi poden ajudar. Contemplar el pessebre és contemplar un naixement. Mirar el futur i descobrir la finitud.
La decisió de suprimir el pessebre de la plaça de Sant Jaume de Barcelona, per part de Jaume Collboni, té una clara intencionalitat. Ha estat presa amb la voluntat de projectar i accentuar la superficialitat de Nadal com un temps consumista i sense cap sentit transcendent. I davant d’això no han faltat, per sort, les reaccions ciutadanes i polítiques.
Entre elles, clarament, les entitats veïnals. També els grups d’influència cristiana, lògicament, com elcorrent.org. I igualment formacions polítiques de base com elfront.cat, Front Nacional de Catalunya. Tot plegat en una continuïtat d’objectius coherent: l’humanisme i el nacionalisme com expressions sinònimes que miren la tradició amb respecte i veneració.
Poden haver-hi sectors socials minoritaris que no els pot agradar el pessebre pel seu component religiós catòlic, principalment. I atendre aquesta demanda és un greu error. Les polítiques públiques, com passa amb la gestió de l’espai públic com l’existent a les places i als carrers, han de respondre sempre a l’interès general i no pas a possibles ofenses de grups minoritaris. Els poders públics han de protegir el benestar general i no quedar segrestats per interessos de col·lectius sobrevinguts, ideològics o oportunistes.
La universalitat del pessebre hauria de destronar qualsevol pretensió en aquest sentit. Raó per la qual la gravetat de la seva supressió a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, en l’espai obert de l’àgora pública, és doblement funesta. Una minoria elitista darrera eslògans progressistes està intentant silenciar el clam vigorós de la tradició, la fidelitat nacional i els records de la infantesa. I això és no es pot tolerar com si no passés res.
El dictat de la globalització vol acabar amb les nacions històriques. I els socialistes espanyols, que no tenen cap sensibilitat social, més enllà del mercat del benestar individualista, són els disciplinats executors d’aquesta. Cal aturar-ho d’alguna forma. I ara és possible recuperant el pessebre, símbol nacional.
