L’ateisme representa la posició d’aquell que nega l’existència de Déu o d’una realitat transcendent a l’home. A l’antiga Grècia ja hi havia hagut sofistes (Protàgores) que havien negat l’existència dels déus, i Epicur sostenia que l’home havia d’actuar com si els déus no existissin. M’encanta Epicur, m’encanta llegir-lo. Al llarg de l’Edat Mitjana, fonamentalment cristiano-teocèntrica, no es van registrar a penes fenòmens d’ateisme (en canvi, de misogínia, sí. El gran Bernat Metge, que fa que, a ‘Lo Somni’, Tirèsias pronunciï aquella tremenda invectiva contra les dones, la poma, la poma, i que dubta i no s’acaba de creure que l’ànima humana pugui viure sense el cos i sigui immortal, per exemple).
Al segle XIX són ateus els filòsofs de l’esquerra hegeliana (Feuerbach, Marx) i els seguidors del positivisme (Comte), els quals neguen l’existència d’un ésser immaterial i etern.
I és veritat que diem que si hi ha bellesa, si hi ha èxtasi davant la contemplació de l’art, si hi ha el geni cantant, el geni ballador, el geni pintor i escriptor, és que hi ha Déu. Però aleshores també ha de ser veritat el contrari: si hi ha tragèdia, si hi ha catàstrofe, si hi ha patiment, si hi ha el mal, deu ser potser que Déu no existeix. I em sembla que no val aleshores, estimada, dir que el que passa és que ens vam menjar la poma. No, escolta, a mi el que probablement m’interessa és aquell ateisme que es pot considerar un fenomen positiu en coincidir amb l’abandó d’una concepció massa filosòfica i, per tant, inadequada, de Déu (aquesta mena de Déu “tapaforats”) i deixar espai, en canvi, al Déu de la fe i de l’esperança revelat lliurement per Jesús. I és per això que aleshores l’ateisme seria el veritable rostre del “món fet adult”, en el qual el cristià veuria un estímul per recuperar l’originalitat dels valors de la fe i de l’esperança, no enteses ben bé com a virtuts teologals.
Tanmateix, la consideració de l’ateisme dins del pensament filosòfic no és una qüestió simple. Hi ha ambigüitat (n’hi ha en Comte, per exemple) i, potser, tal com diu Deleuze, l’Ètica d’Spinoza pot ser entesa com una ètica del gaudi, el discurs d’un ateu. Fins i tot la filosofia hindú (principalment el budisme) podria arribar a valorar-se com una vertadera religió radicalment atea.
I què queda al final? No ho sé ben bé. El dubte segurament. I potser no, potser no soc ateu. No, segur que no en soc. Al capdavall, l’imperdonable és pensar que Déu no pot perdonar-nos.
[Subscriu-te al canal de Telegram d’El Matí: t.me/elmatidigital]
