Els audímetres tenen tanta o més força que la decisió d’un jutge. Sense entrar a qüestionar la seva legitimitat –això ja ens n’ocuparem en un altre article- , el fet és que dictaminen el futur d’un programa. Hi ha programadors més o menys pacients, però el fet és que a la nostra televisió hi ha espais que passaran a la història per la seva escassa permanència a la graella. En el millor dels casos, una setmana, en el pitjor dels casos, fulminats a la primera de canvi.
Comencem aquest recorregut pels programes d’entreteniment. El còmic i humorista Berto Romero va decidir independitzar-se del seu pare televisiu, Andreu Buenafuente, fa dos anys i va provar una experiència en solitari a les sobretaules dels diumenges de TV3. Es deia El Gran què. El propi Romero va tornar a fracassar, un any després a La Sexta, amb El Programa de Berto. Un altre espai que vatenir poc futur va ser Las Gafas de Angelino, un programa a l’access prime time de Telecinco. I el que s’aventurava com la tornada estrella de Sardà, amb La Tribu (Telecinco), es va acabar enfonsant a les nits del dilluns de Telecinco. Tornant a Catalunya, el retorn de Jordi González a 8tv amb La Via Làctia també va acabar desapareixent enmig del cosmos televisiu.
Pel què fa als formats informatius, els 180º d’Àngels Barceló a TV3 va ser un programa de debat efímer. Uns quants graus més, en aquest cas, 360º, tampoc van ser suficients perquè aquest debat d’Antena 3, presentat per Roberto Arce, es mantingués a la petita pantalla. Més recentment, el Debate: al límite de La Sexta va naufragar a la graella.
En el capítol de sèries que no passaran a la història hi ha tot un reguitzell d’exemples, especialment a les televisions privades: El Lago (Antena 3) va acabar assecant-se després de tres capítols. Es tractava d’una sèrie de misteri. Una altre exemple el trobem amb De Repente, Los Gómez (Telecinco) i una serie del recent goyaitzat José Coronado, RIS Científica, un CSI a l’espanyola.
Quant als concursos, El Crucigrama de La Sexta va quedar resolt en poc més d’una setmana. I actualment, hi ha un cas paradigmàtic, el del XXS de Pilar Rubio, emès a Cuatro, que es va emetre tan sols un dia i no se n’ha sabut res més.
Aquí només hem fet una petita pinzellada. I és que trobaríem mil i un exemples més. La pregunta és: per què van fracassar tots ells? No podem determinar una fórmula concreta, perquè depèn de molts casos de qui el produeix, qui el dirigeix, qui el presenta –hi ha presentadors que diuen que tenen malastrugança, com Carolina Ferre- quin ritme té o quina és la seva franja d’emissió. De vegades, també es produeix el fenomen “cadena”, i és què un programa adreçat a un target però amb una cadena inadequada, pot fracassar.
Amb l’aparició de la TDT, moltes cadenes han optat per, quan no funciona un programa, especialment una sèrie, enviar-lo a un dels propis canals del grup. N’hi ha d’altres que s’acomiaden ràpidament amb qualsevol pretext i desapareixen cames ajudeu-me. En el millor dels casos, es segueixen emetent, ja sigui en el mateix horari, endarrerint l’horari o passant-lo a altres franges horàries, fins què acaben desapareixent…
Píndoles
Gaudí s’ha d’entrevistar amb Goya. La gala dels Gaudí, comparada amb el dels Goya, va ser una funció de teatre. Sense ser una gran gala, la fiesta del cine español va tornar a reunir més seguidors durant el premis que a les sales de cinema. La intervenció de Santiago Segura als Premis Goya ha estat la més celebrada. Molts insinuen que podria ser el presentador de l’any vinent.
Exclusiva Nadal. Diu molt poc a favor d’una televisió pública que vol ser de qualitat que hagi de pagar un milió d’euros a un tennista com Rafa Nadal perquè faci declaracions en exclusiva a la televisió pública. Quan TVE es debat sobre la continuïtat de les seves sèries-estrella, no estaria malament saber a què es destinen tots els pressupostos de la Corporació.
Corporativisme. Des d’Onda Cero es queixen que que un programa del mateix grup, El Hormiguero (Antena 3), convidés dilluns passat a Pepe González i Pepe Domingo Castaño, estrelles esportives de la COPE, o sigui, la competència. La resposta de la productora ha estat impecable i la subscrivim des d’aquí: són lliures de convidar qui vulguin. En aquest sentit, el programa de Pablo Motos s’ha caracteritzat sempre per convidar gent d’altres cadenes, un fet que el lloa, en temps on les cadenes sembla que siguin propietàries del cos i l’ànima dels seus rostres televisius.
