No cal fer més sang de la necessària. En honor de la veritat, a Unió no hi ha hagut mai cap dubte de la defensa total i absoluta de la consulta. Duran també s’hi ha manifestat sempre a favor. Ja vaig dir fa temps que la celebració de la consulta no serà tema de discriminació. La possible confrontació vindrà després quan ens hàgim de posicionar per independència o confederació. Tot plegat per culpa d’una manca d’explicació que ja fa anys (al Congrés de Sant Cugat ja li vaig retreure) del concepte de Confederació.
Unió ha defensat des de la fundació del partit la Confederació de Pobles Ibèrics. I des de l’adveniment de la Democràcia, una Confederació Espanyola de l’Estat. Cal tenir present que tots els retrets que se’ns fa des de Madrid, sempre l’argumentació rau en el principi de la “soberanía nacional” que radica en la totalitat del poble espanyol.
No repetiré aquí per enèsima vegada perquè crec que la Confederació seria la millor solució per Espanya i també, per molts motius, per Catalunya. Si jo he deixat de defensar-la és per la desconfiança absoluta i pètria amb qualsevol pacte amb Espanya.
Espanya no és de fiar per naturalesa i per tant no cal que ens hi escarrassem. Algú ha dit que finalment aconseguirem alguna cosa perquè Europa es pronunciarà. L’argument “del de dalt”, és l’única raó que els fa assentir. I Europa, ara i cada dia més, està esdevenint “el de dalt”. I probablement tindrà raó qui defensa aquesta tesi.
Per altra banda, jo no entenc com ningú contesta l’argument de “soberanía en la totalidad del pueblo español”. Catalunya, per dues vegades, ha recorregut a aquesta sobirania, el 78 amb la Constitució objectivament prostituïda al cap de 30 anys i amb l’Estatut del 2006 i la sentència del 2010 carregant-se’l amb un Cop d’Estat incruent, rebaixant el rang de l’Estatut a una Llei Ordinària en els seus efectes, a discrecionalitat dels Governs Centrals de torn. Per tant, que no ens busquin per a una tercera confiança. Seria ja una qüestió d’estupidesa més que de candidesa.
Finalment, el tema de sobirania. Si la sobirania és tant decisiva per què hauria de ser tant dolenta la Confederació que precisament rau en la sobirania absoluta de les parts confederades. Madrid no l’acceptarà, per descomptat, perquè té la certesa que l’endemà Catalunya proclamaria la independència. Però precisament aquí se’ns ofereix un element de possible pacte, tal com apunta un alt i històric dirigent d’Unió.
Diu Vicent Partal que l’Òrgan administratiu superior dels jutges quan varen cridar el Jutge Vidal a capítol, que durant el “diàleg” li varen consultar per diverses vegades, si Catalunya estaria d’acord amb “dos Estats, un Rei”. Millor definició de la Confederació, impossible. Definitivament, al contrari, una vegada més, de “pacta sunt servanda”, amb Espanya, “pacta sunt vitanda”. Sempre que poguem.
