Expliquen els qui el van veure i van poder parlar amb ell que el Conseller Mas-Colell va sortir fet una fúria de la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera. A porta tancada, el ministre d’Hisenda i Administracions Públiques Cristóbal Montoro els havia amenaçat amb tota mena d’apocalipsis. El responsable del fisc de l’estat espanyol va mostrar la típica actitud dels qui són mesells amb els superiors que els “llegeixen la cartilla” – entenguis els responsables comunitaris que li han pres part del seu poder – i, en canvi, ser cruel amb els qui estant, encara, a mercè dels teus designis. L’actitud, doncs, d’un mil homes crescut davant d’uns catalans que cada vegada se senten més i més escanyats i amb més ganes de marxar amb un sonor cop de porta.
Realment, doncs, algú creu que amb aquest país de mil homes intervinguts per Brussel·les, d’estadistes de casinet provincià, d’alts funcionaris que volen preservar les engrunes del seu vell poder omnívor, de demagògies de dreta i esquerra i de parlamentaris de taverna, es podrà assolir qualsevol mena de pacte, ni que sigui fiscal? Tot sembla indicar, però, que amb la jugada del Pacte Fiscal el Govern només busca obtenir la possibilitat de portar tot aquest 76% de catalans que volen el concert econòmic, cap a l’endemà. Que així sigui perquè amb Espanya ja sabem de sobres, quin pa s’hi dóna. Entretant, si algú ens ha d’intervenir, que sigui la Unió Europea, si us plau.
