Estimat amic Torra,
molt agraït per la vostra darrera carta el contingut de la qual comparteixo gairebé en la seva totalitat, per bé que jugueu amb el terme “moralista” en el doble sentit del mot, en funció que sigui pronunciat a una o altra banda dels Pirineus. Així, si us referiu a la meva flaca pels moralistes francs del XVII i del XVIII, uns haig de dar la raó, la tinc; però convindreu amb mi que, a França, hom no veu en aquests personatges a uns defensors de la moral conservadora, ni molt menys a uns predicadors victorians d’una determinada moral, sinó més aviat a un grapat d’escriptors que, amb llur literatura, esdevingueren uns grans crítics dels costums de la seva època (mores) a partir de l’observació de la realitat que els envoltava i de saber trobar, en gairebé totes les accions humanes, una segona intenció. Entre nosaltres (¿nosaltres?) Gracián fins i tot parlava de la “tercera intención”, però no ens despistéssim amb Gracián, que no té res a veure amb el prototipus de moralista franc; tanmateix, si us és llegut, en podem parlar un altre dia de Gracián, per mi que no quedi.
De qui no podrem parlar, em temo, és de Lytton Strachey; fins que vos no l’heu anomenat m’era del tot desconegut. Per evitar qualsevol tipus d’ambigüitat, deliberada o inconscient, ja us dic des d’ara que la seva inclinació homosexual m’és del tot indiferent. Cadascú té el nas que Déu li ha dat i és ben lliure de captenir-se com li plagui, sempre i quan, amb el seu capteniment, no envaeixi l’espai de la llibertat d’altri o pretengui canviar l’imaginari col·lectiu; quina pretensió, valga’m Déu!. I és aquí, precisament, on noto la vostra ambigüitat: si després de descriure determinades conductes d’aquest personatge, per a mi, insisteixo, totalment desconegut, em dieu moralista, i fins i tot considereu que els exemples per vos triats no em plauran, haig de concloure que heu fet un saltiró, pel Coll de la Marrana, posem, i que, sense avisar, us heu situat en la dimensió ibèrica del terme; aquesta actitud, més que desplaure’m em diverteix, pensant que ja només us cal imputar-me els mèrits del “Malleus Malleficarum” per acabar de fer el pes. Però no us encaparreu; no hi dono la més mínima importància ni us ho tinc en compte; sou una gran persona, amic Torra, i l’honestedat intel·lectual del vostre llibre que acabo de devorar compensa amb escreix aquest i tots els paranys que em vulgueu parar.
Fet i fet, el que detecten aquests moralistes és que en la majoria d’ocasions l’home, de Calígula a Hitler, passant per Carod i Puigcercós o per mi mateix, té el costum d’enganyar-se, per bé que sense reeixir a enganyar als altres; si hi reeixís, els moralistes francs no haurien existit mai, però sí els ibèrics. Ho he dit parlant de Dostoievski: l’essencial, per a aquest col·lectiu literari que comença amb Montaigne i que no acabarà mentre occident sigui occident i el cristianisme sigui el cristianisme, és que l’home, per la seva naturalesa i constitució, és capaç de totes les atrocitats imaginables sense abdicar mai de l’opinió immillorable que acostuma a tenir d’ell mateix; com que no pot suportar devaluar-se als propis ulls, fa mans i mànigues per ignorar quina és la seva vertadera intenció; no la vol saber.
Què hi ha al darrere? Ho podríem formular de moltes maneres. De totes elles, la que més em complau és la del pecat original, un concepte teològic “demodé” que, només per això, a mi, que com sabeu sóc ben d’esquerres, ja m’atreu. Ens pot ajudar a explicar-ho Joan Fuster, per bé que actualitzant els seus mots; si no m’equivoco ell parlava del bikini i jo parlaré del tanga. Em permetreu, així mateix, que hi posi més pa que formatge. Ve a dir Fuster que podem estar contemplant el paisatge més bonic del món, ja sigui una marina amalfitana a l’hora del “tramonto”, amb uns farallons ben retallats en primer terme, ja sigui l’alta vall de l’Inn, des de Mösern, també al capvesprol, quan després d’un xàfec d’estiu els Alps agafen aquelles tonalitats rosàcies, iridiscents, mentre que, allà lluny, el riu llisca mansament i cabalós pel bell mig de l’àmplia vall, encara il·luminada, i al voltant nostre la flaire penetrant de l’herba acabada de segar ens inunda l’esperit de records llunyans; un paisatge, aquest darrer, que immortalitzà Dürer com a fons d’un dels seus autoretrats, el de 1498, que es troba, precisament, en el maleït museu del Prado. O podem estar llegint qualque poesia lírica de Josep Carner, l’ínclit príncep de les nostres lletres, o podem estar escoltant la millor sonata per a violí i piano de Mozart en la versió de Clara Haskil i d’Arthur Grumiaux, la KV 526; tant se val. Només cal que passi per davant nostre una dona ben plantada abillada exclusivament amb un inútil tanga i s’ha acabat l’èxtasi. La bèstia s’imposa immediatament a l’esperit i la mirada es desvia. La meva concentració només resistiria en el cas de la sonata de Mozart, però el paisatge, el quadre o el poema líric quedarien tantost postergats a un segon terme. Fins i tot la mirada penetrant de Puigcercós, tal com darrerament el fotografien a l’Avui, de perfil, esguardant l’infinit, amb els ulls mig closos, tant profundament concentrat en les essències pàtries que sembla talment que palpi la independència; fins i tot la seva mirada, dic, molt em temo que es veuria també pertorbada per semblant visió. I a fer punyetes la sobirania.
Bromes a part, amic Torra, coincideixo plenament amb el vostre diagnòstic respecte de l’era Pujol i del cofoisme que l’acompanyà; encara més, estic convençut que aquest cofoisme pot acabar engolint a Artur Mas, si bada, perquè en el millor dels casos canviarà el president, però l’equip continuarà sent el mateix: morralla. M’heu entès perfectament, amic Torra, que el tanga no és la luxúria sinó la cultura de la cobdícia. No vull dir que de Pujols i de Massos no n’hi hagi més a Catalunya. I tant que hi són, però el nostre sistema electoral els arracona en benefici dels arribistes i dels vividors. Tampoc no diré que tota la resta, sense excepció, sigui morralla; vos mateix heu posat l’exemple de Max Cahner –Curial és un filó que, per sort nostra, no s’acaba mai- però el sistema electoral que tenim arracona els Cahner en benefici dels… no em feu donar noms.
No seré jo, doncs, qui faci una defensa aferrissada de l’època victoriana, com en dieu vos, més enllà de la generositat i del carisma innegables que caldrà atribuir sempre al president Pujol i a uns quants dels millors, sense oblidar que en no poques ocasions l’arrogància també feu acte de presència en aquella època; ara no ens en recordem, o no ens en volem recordar, però durant alguns anys parlar malament de l’acció dels governs de CIU, tot i no haver estat mai tan penalitzat com ara, Déu n’hi do de les conseqüències que podia reportar. Ara bé, hi ha un punt, un únic punt, amic Torra, en el qual discrepo profundament de vos, i és quan dieu que si alguna cosa cal agrair al tripartit és que ens fes adonar del cartró pedra d’un país que era a penes una façana. No. A mi el tripartit no m’ha fet adonar de res que no conegués perfectament abans que fos parit, excepte una cosa, i és que aquest país, per malament que vagi, sempre pot empitjorar. Per cartró pedra que fos el pujolisme, el govern que tenim ara no és cartró, ni és pedra, ni és govern ni és res. Vos mateix ho intuïu quan compareu el pujolisme amb l’època victoriana. De l’època victoriana encara se’n parla i se’n parlarà sempre, per bé i per mal, mentre que els tripartits no passaran mai de l’anècdota, com ara el regnat d’Amadeu de Savoia.
D’altra banda, amic Torra, molt em temo que el futur de Catalunya us fa patir tant o més que a mi; la vostra referència a la petita tradició catalana i a la regularitat dels cicles salvatges que ens obliguen a començar de nou cada dues o tres generacions, unida a la tercera renaixença que, interpreto, és com valoreu els primers governs Pujol, quan Max Cahner en formava part, fa feredat; deixa entrellucar una malastrugança que no goseu formular obertament però que us delata. Vos desconfieu tant o més que jo de tota aquesta eufòria lírica que segrega el nostre subsconscient col·lectiu, des del darrer premi d’Honor fins al darrer llibre de Salvador Cardús, “El camí de la independència”, passant pels referèndums paralegals. Coneixeu massa bé la nostra història recent. Sospito que el coll no us arriba a tocar la camisa. Tant de bo pogués dir, honradament, que tot això fa gruix, que mai no hi havia hagut tants independentistes com ara i que només ens falta un Moisès que ens meni a la terra promesa. Ho dic; però no ho penso. I vos tampoc no ho penseu, sospito. L’elefant s’ha fet gran, és cert. I pot alliberar-se de l’estaca que l’esclavitza, també és cert. Però darrere de l’estaca hi ha l’estacador amb els estats d’alarma, excepció i setge.
Pretendre que, avui, per primera vegada a la història, ja estem vacunats contra ulteriors atacs de les Espanyes, simplement perquè pertanyem a la comunitat europea, com diuen alguns -no vos amic Torra- és tocar a morts. Aquesta idea fou parida en els despatxos del PSC; em consta. Fou l’única manera de justificar ambdós tripartits dintre de les seves files i, amb ells, una acció de govern conjunta amb un partit independentista de nom. No ens equivoquéssim; qui pertany a la Unió Europea no és Catalunya sinó Espanya. I Espanya disposa de moltes maneres de matar puces, sabent que Europa no mourà un dit abans no transcorri una dècada des de la primera agressió. I la primera agressió no seran els tancs per la Diagonal; mai no van així les coses. D’altra banda, els exèrcits de l’OTAN no estan parapetats als Pirineus esperant que Castella torni a fer de les seves, a costa nostra, per entrar en acció tot seguit i restablir l’status quo. No fotem.
Acabo. El darrer article a l’Avui de López Bofill és una mica més realista, no gaire, si més no respecte d’aquesta eufòria independentista tan lírica. Arriba a dir que la independència accentuarà la bilis i la catalanofòbia. Si només fos això! No ens enganyem, amic Torra. Qualsevol intent secessionista passarà per les clàssiques tres etapes de sempre. En la primera la independència serà aparentment tolerada mentre som renyats afectuosament, com ho és el diputat Tardà cada vegada que diu ¡mori el borbó!. Nosaltres, com sempre, ens pensarem que ja l’hem aconseguida i farem proclames, aplecs i focs d’encenalls. Mentrestant, els enemics de sempre aniran atiant la inestabilitat interior, que culminarà en autèntics actes de pistolerisme. I a la darrera etapa serem nosaltres mateixos els qui implorarem a l’Estat espanyol que imposi l’estat d’excepció i acabi amb el neolerrouxisme de torn i amb les bandes de pistolers. O és que us imagineu al monarca proclamant, des de palau: “marchemos francamente, y yo el primero, por la senda de la disolución”?
Perdoneu la llargada d’aquesta carta, amic Torra, i permeteu-me que us avanci que jo sí que disposo d’un full de ruta que ens menarà, no a la independència, però sí a la plena sobirania nacional, per bé que ara ja no em sigui llegut explicar-vos-el per no allargar més aquest paper. Només us dic que passa inexorablement per la presidència d’Artur Mas.
Cordialment.
