Vivim entre la realitat subjectiva i la ficció de les xarxes. Vivim en una època de perplexitat, incertesa, inseguretat i complexitat, més que mai gosaria dir si en sàpigues prou. No us descobreixo res, només intento explicar-me, entendre i acceptar aquesta societat líquida que ja va dir Bauman que ens toca viure.
I de tot plegat no se n’escapa ni el sistema educatiu, ni les forces de seguretat, el periodisme, el món del dret o els actuals valors socials. Les línies sobre el què és correcte i el què no, se’ns fonen a les mans. No està de moda la cultura de l’esforç, ni la del respecte a l’altre. Si t’agrada treballar per la comunitat ets un alienígena -mínim-. Sembla que el sentit comú és menys comú que mai, també, potser perquè s’exagera allò negatiu o perquè ens assabentem de tot al moment, sense pair-ho, pot ser, però mentrestant hi ha debats que esperen respostes. Un d’aquests debats és el del dret a no vacunar-se.
Vam començar a parlar de vacunes fa mesos, cert, però enlloc de parlar obertament de què passaria en cas que hi hagués gent posicionada en contra de les vacunes, els mitjans ens van omplir el cap amb les marques de les vacunes. Vaig trobar el debat ridícul (fer el ridícul avui dia ja no atura res tampoc): no només mai m’he preocupat de quina casa hi havia darrera la vacuna de les filles, sinó que el percentatge tan minso de casos amb trombosi, per la vacuna contra la COVID-19, mai va justificar el preferir una marca de vacuna a l’altra. De fet, fumar té un risc molt superior a fer trombes i ningú en demana la marca del tabac pels casos de trombosi que provoca. Així que ens vam, es van perdre en un debat que amagava bàsicament interessos econòmics i polítics, com sovint passa darrera de certes «informacions» als mitjans. El màrqueting se’ns menja.
I van passar els dies, i per la part superior del mapa va anar creixent un Macron que ha acabat fent obligatòria la vacunació pel personal sanitari. Sembla que Itàlia li seguirà les passes. I ara què? Qui no es vol vacunar, té dret a no vacunar-se o el podem obligar? Aquest debat hauria d’haver-nos ocupat, que no entretingut. Si algú no vol vacunar-se i decidim que no pugui entrar a determinats llocs concorreguts, el discriminem? Hi ha qui ho veu i viu així. La Sra. Ayuso, a Madrid, va acabar el debat abans de començar-lo al·ludint a la llibertat. Però la llibertat per sí sola no vol dir res si no l’omplim de contingut. On comença la llibertat de qui i acaba la de l’altre? Quines conseqüències té per cada un de nosaltres la llibertat d’uns quants? I pel conjunt? Quin paper hi juguen els drets humans aquí? Hi ha una llibertat col·lectiva o prima el dret individual? Si no volem afrontar aquestes qüestions haurem d’acceptar les crisis que vinguin amb una sabata i una espardenya, com fins ara. I les decisions judicials.
