Francis Fukuyama. America at the crossroads. Democracy, power, and the neoconservative legacy
Ed. Yale University Press
Traduït al castellà: América en la encrucijada. Ediciones B
Valoració: 7/10
Abans de la Guerra de l’Irak, eren molts els qui creien que tenint una idea molt vaga sobre qui era Francis Fukuyama podien tenir una idea molt clara sobre què eren els neoconservadors i de quin mal ens volien fer morir. Que Fukuyama es posicionés públicament i de forma molt clara contra la Guerra de l’Irak no va servir per salvar el seu bon nom ni, evidentment, per desvincular el pensament neoconservador de les decisions de l’Administració de George W.Bush. La Guerra de l’Irak passa per ser el llegat de tant de Bush com dels neocons.
Durant molt temps, Fukuyama s’havia vist ell mateix com un neoconservador. Fins que la decisió de Bush i els seus assessors, alguns dels quals considerats neoconservadors com ell mateix, el va portar a considerar que “el neoconservadurisme, tant com a símbol polític com a cos de pensament”, havia evolucionat en alguna cosa amb la que ja no podia sentir-se identificat. Per a Fukuyama aquesta evolució no és res així com l’explicitació pràctica dels principis del moviment, sinó més aviat una de les moltes, i segurament de les pitjors, aplicacions possibles d’uns principis complexes i per això subjectes a múltilpes interpretacions. Per això Fukuyama pot criticar de les decisions de l’administraciód de W.Bush sense haver de renunciar a les seves propies idees sobre política internacional. Les crítiques de Fukuyama no són tant crítiques de principi, sobre el paper que han de jugar els Estats Units al món, o sobre la naturalesa de la política internacional, sinó de judici. Els errors són, bàsicament, tres. En primer lloc, s’hauria exagerat el perill que representava l’Irak i les seves armes de destrucció massiva. En segon terme, l’administració W.Bush no hauria anticipat la oposició global a la seva “hegemia benèvola”. El tercer error hauria estat el de menystenir les dificultats de pacificar i reconstruir l’Irak després de la intervenció. Aquest error és especialment greu si tenim en compte que una de les característiques del neoconservadurisme és precisament la desconfiança envers la “ingenieria social a gran escala”.
No es tracta aquí de salvar o condemnar el neoconservadurisme dels seus crítics ni dels seus seguidors, sinó de mantenir-nos en una discusió seriosa sobre els riscos de la política internacional del present i la millor manera d’encarar-los.
