Pocs dies enrere, el líder dels socialistes espanyols, Pedro Sánchez, es va dirigir des de Bilbao al cor dels catalans i els va declarar el seu amor encès. Les paraules exactes de la declaració, recollides per la premsa, són aquestes: “Els diem als catalans des d’Euskadi que els estimem, que volem viure amb ells, que junts som més forts”. Aquest mateix rampell va sacsejar el cor del president Rajoy quan un dia de l’abril proppassat va manifestar el seu amor a Catalunya des de la tribuna de les Corts Espanyoles. Li vaig respondre a La Vanguardia que no podia correspondre al seu amor per les raons que es veuran de seguida.
Aquestes afirmacions tan cordials, tan afalagadores, la majoria dels catalans no se les han cregut mai. “Obras son amores y no buenas razones”, ensenya l’adagi castellà. Diuen que estimen els catalans, però no reconeixen ni respecten la nació del catalans, ni estan disposats a acceptar que una part decisiva de la seva ciutadania només té una pàtria, Catalunya. Si estimessin els catalans, estimarien la seva nació, que vol dir que no posarien obstacles a la vida i al desenvolupament de la nació catalana i a tot allò que la configura: la llengua, la cultura, l’ensenyament, la història, les institucions i un llarg etcètera.
A tots els que de fora estant, i sense entrar mai a fons en la idiosincràsia de Catalunya, diuen que ens estimen, els convidem a que facin immersió i entrin a considerar i a reflexionar sobre el fet nacional català, sobre un poble la vida del qual és anterior a l’existència d’Espanya com a Estat. Perquè en els 300 anys que han passat des del 1714 no s’hi han acostat amb el desig d’entendre’l, sinó que han maldat per assimilar-lo o dominar-lo, i ara estan veient que els planta cara, els causa neguit i els crea un conflicte que no saben resoldre.
Cal que els “possessors de la veritat” política, els que han pensat sempre que Espanya és una entitat civico-política uniforme, sagrada i durable pels segles dels segles, sàpiguen que la dialèctica, la confrontació i el conflicte entre Catalunya i Espanya no s’acabaran fins que no s’accepti que en el territori de la Pell de Brau coexisteixen diverses nacions. I que aquestes nacions refusen el predomini de Castella.
Resulta que ara les nacions hispàniques que han subsistit fins al dia d’avui amb vigor vital volen viure per si mateixes sense dependre d’una altra nació, la castellana (la que, segons Ortega y Gasset ha fet Espanya), que s’ha mostrat històricament dominadora i absorbent. Entre elles la nació catalana, que té la seva singular concepció de l’existència col·lectiva, la seva manera de concebre les relacions socials, el seu projecte de distribució més justa de la riquesa, i sobretot la seva ambició de crear un país nou que, evidentment, no pretén ser el millor del món, però aspira a ser més satisfactori que l’actual. Aquestes són les raons que exhibeix el poble català en la seva voluntat d’escollir el seu futur.
No hi ha dubte que aquesta nació catalana que s’ha posat dempeus i ha demostrat la seva vitalitat, es podria confederar amb altres nacions hispàniques en peu d’igualtat totes elles, i copropietàries totes elles d’un Estat comú. Tanmateix, aquest plantejament, encara avui 2014, és revolucionari i inviable, perquè que no té el terreny abonat per poder créixer fins a donar fruit. Caldrien noves actituds a les instàncies del poder espanyol. La primera d’elles seria l’estimació de la pluralitat i de la diferència com a elements positius i enriquidors del conjunt. Actitud que fins avui no s’ha posat en pràctica ni tan sols en els últims trenta anys de democràcia.
Només amb aquesta revolució prèvia i amb la implantació d’aquesta nova actitud en els àmbits mental i cordial, tindrien sentit i serien correspostes les declaracions d’amor de Mariano Rajoy, de Pedro Sánchez i de tots els que ens professen amors que el vent s’emporta perquè no tenen cap consistència.
