El Partit dels Socialistes de Catalunya és, com explica el recent homenatjat Culla, el partit més ben implantat i organitzat de Catalunya. És, a més a més, el que té unes quotes de poder més altes al nostre país, després que l’independentisme les hagi dilapidat aquests darrers anys. I és, també, el partit amb millors perspectives de futur, en termes de seguir guanyant pes polític. Per aquestes raons no hi ha dubte que les persones interessades en la política catalana hem de fer l’exercici de conèixer l’actual PSC.
Una vegada finalitzat el procés sobiranista, que va comportar una fortíssima crisi d’identitat i de resultats al PSC, aquest s’ha reorganitzat i redefinit. Com veurem, el PSC post procés té poc a veure amb figures com el President Pasqual Maragall, si bé tampoc encaixa amb el perfil més estil Ciudadanos que vam veure durant els anys més intensos del procés sobiranista català.
Definir les línies mestres del pensament del PSC no és fàcil. Aquest partit es caracteritza per ser una força enormement pragmàtica, poc ideologitzada i orientada a guanyar quotes de poder. Així, els socialistes catalans prioritzen l’entrada a les institucions, sense importar-los gaire amb qui calgui pactar o quin discurs calgui fer i, una vegada obtenen el poder, allò que facin és el que seran les polítiques socialistes. La definició ideològica arriba, doncs, ex post. Malgrat això, la conducta del PSC al Parlament i, sobretot, a l’àmbit municipal, em permeten extreure uns quants trets que exposo a continuació, tenint en compte que la característica que acabo d’exposar és, segurament, la més definitòria.
El primer que observo d’aquest període post procés és un retorn tímid i parcial dels socialistes als consensos del catalanisme. Aquest retorn es manifesta en l’ús majoritari del català com a llengua comuna institucional –sobretot dels alcaldes- o en discursos més favorables a l’autogovern. Aquest retorn és paral·lel al camí cap a la marginalitat política de Ciudadanos, i a la finalització del procés. Per aquestes raons els socialistes ja no tenen una necessitat tan acusada de marcar perfil espanyolista tot i que, inevitablement, aquest nacionalisme espanyol ha fet niu en alguns sectors del partit.
A nivell de polítiques econòmiques, la seva praxi m’agrada definir-la com a socialdesarrollisme. En termes una mica més rigososos i entenedors, es tracta d’una retòrica favorable al creixement econòmic, que es tradueix en una política orientada a perpetuar el model socioeconòmic turístic, de grans esdeveniments i de baixos salaris. En mig de tot això, proposen tímides mesures de caire social o ecològic que, gairebé sempre, són més aviat pegats que no resolen els problemes de fons.
El PSC es presenta, a més a més, com un partit d’ordre. Atès que els partits independentistes –en diferents mesures- han renunciat a fer discursos relacionats amb la seguretat i l’ordre públic, els socialistes han fet ús del seu pragmatisme per ocupar aquest espai polític i discursiu. Aquest ordre també es manifesta en termes d’institucionalitat i seriositat, elements que també l’independentisme ha fet declinar en pro de l’artifici i el show i que els socialistes han sabut aprofitar.
Els socialistes són, també, el partit de l’status quo. Hàbilment, han aconseguit presentar els seus competidors electorals com a partits que generaran inestabilitat i crispació per diverses raons–ja sigui el PP, els Comuns o els independentistes- mentre que el PSC manté la posició d’un partit garant de l’estabilitat i de no canviar les coses a Catalunya, fins i tot encara que sigui cap a millor. El PSC és un partit molt menys reformista que el PSOE a nivell estatal, que ja és dir.
L’altra característica molt acusada de l’actual PSC és el seu sucursalisme, que contrasta fortament amb el període molt més autònom de Pasqual Maragall i, fins i tot, de José Montilla i de Pere Navarro. Així, els socialistes post procés es mostren absolutament arrenglerats amb les tesis del PSOE i al dictat de les directius de la direcció de Madrid, essent els seus màxims exponents l’alcalde de Barcelona Jaume Collboni, i el cap de l’oposició al Parlament, Salvador Illa.
A mode de conclusió, constato que aquest posicionament sucursalista, que els ha permès abanderar el manteniment de l’status quo contra l’independentisme a l’oposició, des del meu punt de vista començarà a presentar esquerdes a mesura que el PSC guanyi quotes de poder. Més enllà dels discursos, la realitat és que l’encaix de Catalunya dins l’Estat continua esgotat, i es tradueix en tota mena de problemàtiques que van des del reconeixement nacional fins al funcionament de Rodalies, passant per l’economia o els serveis socials. Arribat el moment, els socialistes hauran de decidir si s’arrengleren amb les necessitats dels catalans, o amb les del Carrer Ferraz.
