Davant la perfecció -bondat, veritat, bellesa, salut, treball ben fet,…- un es pot preguntar què hem de fer amb tot allò que creiem imperfecte, defectuós, lleig, enganyós, malalt,…L’hem de fer desaparèixer o l’hem de sanar o perfeccionar en la mesura que podem.
Un amic meu hem feia veure com ja des d’abans del naixement -en l’actual societat de benestar- els “imperfectes”, i encara no nascuts se’ls anihila, se’ls treu la vida perquè no molestin la nostra pacífica convivència. I em feia llegir un article on es mostrava com la detectació, en els fetus, de malalties congènites (nanisme, síndrome de Down, deficiència mental, espina bífida, etc.) portava a plantejar-se, de seguida, la interrupció de l’embaràs, l’avortament d’aquell ser humà viu, però “imperfecte” segons els criteris que no tenen en compte la sacralitat de la vida humana. S’ha d’afirmar, emperò, que una minusvalia previsible no és motiu per estroncar una vida…; a més a més, qui ens pot assegurar que ningú mai no patirà un esdevenidor imperfecte (esquizofrènia, paranoia, algun altre tipus de bogeria, un trencament de la medul·la òssia, etc.) amb limitacions corporals, espirituals o intel·lectuals ? Qui ens pot garantir la perfecció física o psíquica al llarg de tota una vida ?
Davant la perfecció -bondat, veritat, bellesa, salut, treball ben fet,…- un es pot preguntar què hem de fer amb tot allò que creiem imperfecte, defectuós, lleig, enganyós, malalt,. L’hem de fer desaparèixer o l’hem de sanar o perfeccionar en la mesura que podem.
Un nen o nena “imperfecte” des del naixement pot gaudir, en canvi, d’una perfecció més alta que molts dels nascuts aparentment sans. Un malalt amb la síndrome de Down desenvolupa una amor i un afecte molt més alt que els anomenats “perfectes”. Sabem bé quina és la seva felicitat interior amb amb devessall d’amor als altres? Quin és el seu goig de viure i quin serà el seu més “perfecte” futur? Mostrava el meu amic que la decisió d’anihilar la “imperfecció” en aquests casos bloqueja la recerca de teràpies curatives intrauterines, ja que les malalties genètiques també podrien ser guarides a temps amb més investigació científica. D’altra banda aquesta anihilació de la vida es pot estendre, com una taca d’oli, amb l’acceptació de l’eutanàsia quan amb el temps ens trobem davant persones que ja han assolit la “imperfecció vital” per diverses causes: vellesa, malalties incurables, discapacitats, demències senils, moribunds etc. També una visió estreta del que és la vida humana, de les imperfeccions que pot comportar -la “imperfecció moral” d’un assassí, d’un corrupte pedòfil, etc.-, ens podria portar a la defensa de la pena de mort i a rebutjar tota mena de “teràpies” de reinserció social i laboral i de “guarició” moral.
No sabem, tal vegada, que la “imperfecció” inclou la nostra “contingència des que naixem”: no som éssers “necessaris” i des d’aquest punt de vista potser alguns pensen que ja no valdria la pena de viure. També hi ha la contingència temporal dels que són bells, intel·ligents o triomfadors, per un temps determinat…ja que poden esdevenir lletjos o uns estúpids i uns fracassats. Se’ls ha de suprimir perquè ens fa nosa la seva incompetència deguda a la contingència creada, en el temps, per diversos factors? No els hi oferim un camí, un altre temps de reparació i de canvi per tal de retornar a la perfecció perduda? Descobrir la “imperfecció”i la “fragilitat” humana és també una bona sendera per posar tots els mitjans per “embellir-nos, “renovar-nos”i “millorar-nos”.
En una societat egoista, materialista i hedonista la “lletjor”, la “malaltia”, el “fracàs” són molestos. En canvi des d’una òptica personalista cristiana hem d’afirmar que tot ésser humà té, des del mateix començament de la vida, una dignitat inviolable. Des del principi l’ésser humà que ha de néixer serà persona, sempre amb tota la dignitat que li ha donat el creador. És una persona independent, l’àmbit del drets de la qual no pot ser envaït per ningú externa a ell: ni l’Estat, ni un metge, ni tant sols la mare. Per tant, ha de ser protegit, i en cas que es pugui ha de ser guarit; si no pot ser se n’ha de tenir amb tot afecte i esperit de servei perquè és “un dels nostres”. És un ésser estimat per si mateix i destinat a assolir la gran Perfecció final després d’haver conegut tota mena d’ “imperfeccions”. Si la dignitat humana tingués el seu origen únicament en les realitzacions que els homes portem a terme amb èxit, aleshores els dèbils, els malalts i els indefensos estarien privats de l’essencial dignitat humana.
Teresa de Calcuta, premi Nobel, afirmava que “molt pobre és el país on es tolera privar de vida a un nen no nascut…creat per viure i estimar. La seva vida no està per ser destruïda, sinó perquè la visqui…malgrat tot”.
