Anna Barrachina (Sitges, 1968) és una actriu catalana, nascuda a Sitges, que va entrar a la companyia de teatre La Cubana als 18 anys, on hi va estar fins a l’any 1998. Coneguda pels seus papers a Ventdelplà, Merlí o La Sagrada Família, Barrachina ha passat mitja vida dalt dels escenaris. Fa un temps va ser diagnosticada amb dos càncers, però assegura que “està molt bé, que ja no té malaltia”.
Vas entrar molt jove a La Cubana. Com va ser el teu debut?
Tenia 18 anys, em vaig matricular a la carrera de Filosofia a la universitat, però la vaig deixar per anar a fer teatre. M’he format amb La Cubana perquè vaig entrar-hi de molt jove. Els meus inicis van ser el teatre al carrer, que per mi és l’essència pura del teatre.
Ara, que ja porto anys en l’ofici, me n’adono que fer realment el que t’agrada a la vida és molt important, però també és d’allò més difícil. Ens passem molt de temps treballant i, si no t’agrada el que fas, és un gran problema. A mi, personalment, m’encanta estar amb la gent, m’agrada molt comunicar al teatre, al cine, a la tele, explicar històries… i, sobretot, no jutjar els meus personatges. He après a no jutjar els personatges, sinó a fer-los.
Els actors, mentre feu teatre, podeu pensar en una altra cosa?
No. Si no t’interessa el que estàs fent sí, però com que a mi m’interessa sempre, és impossible. Sí que pots pensar en altres temes abans de sortir, però una vegada estàs a l’escenari, és impossible. El teatre et col·loca en un lloc que et fa viure el present.
A Catalunya, cada any es detecten 38.000 casos de càncer. A tu te’n van diagnosticar un parell. Com ho vas viure?
És una sotragada tan bèstia que ho vius. És molt intens, però et fa estar. He tingut un càncer de pulmó, que per sort m’han pogut operar i he quedat neta, però també he tingut un càncer al cap i si no m’he mort ha estat gràcies a la ciència. Me’l van diagnosticar a nivell 4, que és un nivell molt alt.
En aquell moment, quan em van diagnosticar la malaltia, vaig fer el que vaig poder. Però ara no vull fer el que puc, ara vull ser conseqüent amb mi mateixa. La malaltia la pagues, perquè tot es paga a la vida, però segueixes endavant perquè 2 anys de la vida d’algú no són res.
Com ho vas viure?
Una malaltia agressiva, com és un càncer, es va portant i es va vivint de la millor manera possible. Els mexicans diuen que tenim la mort on acaba el nostre braç. Tots sabem que hem de morir, però quan t’ho diuen, no t’agrada. La societat no està preparada per morir.
He de confessar que a mi el teatre m’ha salvat. A casa meva hi ha hagut moltes desgràcies, perquè se m’han mort un germà i una germana, també se m’ha mort el pare.. i sempre he estat fent teatre i puc dir que m’ha salvat. La vida et porta per on vol i jo li agraeixo la vida al teatre.
Quin és el teu lema de vida del 2025?
Estar present. I no és fàcil. El teatre et manté, per això abans de sortir a actuar pots pensar en el que vulguis, però una vegada dalt de l’escenari has de comunicar a la gent. Has de transmetre, i has d’estar present. Costa molt, però s’ha de fer.
Més enllà d’estar present, també faig una reflexió perquè quan veus la paraula oncologia al principi li fas una creu, dius que això no va amb tu. Però amb el pas dels dies la paraula oncologia passa a ser normal, els malalts d’oncologia també, perquè són el teu dia a dia, i aquesta malaltia també. No pots dir que no va amb tu, perquè sí que va amb tu.
A més, el que ha de quedar clar és que un malalt d’oncologia no està sol i cal revertir aquesta idea. Hem de demanar més ajuda, que no es fa. No sé si és l’ego o què és, però és important demanar ajuda. L’ego és bo per sortir a l’escenari, però ben entès. L’ego mal entès enreda la troca.
La vida te la prens diferent ara?
Sí. Perquè després de les malalties, tot ho veus diferent. Soc molt feliç fent teatre, i això que em costa molt amb l’edat, però m’agrada molt la meva feina i m’agrada molt com la gent del meu voltant gaudeix amb la feina. Sent actriu toques tots els pals, també el d’infermera, que em sembla un ofici imprescindible, bàsic i admirable.
L’art de ser cuidat i de cuidar. Les infermeres. Què en pensa d’elles?
Els hi dec tot a elles. Tenim grans professionals i no sé si en soms conscients o no, però són excel·lents. La malaltia l’he viscut amb les meves pròpies carns i les infermeres m’han fet costat en tot moment. Són professionals molt potents. A mi m’han salvat les hores, els minuts, els dies… soc un defensora de les infermeres.
Quan vas voler començar en el món de la interpretació?
De petita ja volia ser actriu. Recordo anar a la filmoteca, al cineclub… m’ho empassava tot. Era carn de filmoteca. Josep Maixenchs, fundador de l’Escac i professor meu, va ser un referent per mi. Ara encara mantinc l’hàbit d’anar al cinema i m’encanta. M’agrada molt la pantalla. Emma Vilarasau, a la Casa en Flames, també m’agrada molt. Ella té un gran talent, és generosa i sap de què va l’ofici. Parlant de pel·lícules d’aquest any també vull posar en valor El 47, també em sembla una pel·lícula excel·lent, han fet una feina extraordinària ambdós directors.
