Quan Antígona decideix que ha d’enterrar el seu germà mort en combat contra el seu propi país, ho fa sabent que viola les lleis del seus. El debat que ens planteja Sòfocles ha estat considerat sempre com un clar exemple de la confrontació llei natural- llei civil.
Tots en veure Antígona gratar la terra per fer un forat i enterrar al germà ens sentim a prop seu… Però tots tremolem de por i ens fem enrere quan sabem que per aquest fet morirà. Compartim els dubtes del rei i oncle Creont, que se’ns fa inevitablement antipàtic i acabem dubtant: hem de trencar la legalitat a costa de la nostra vida per defensar un dret innegable de tot home?
Els Grecs sempre ens ensenyen el camí del debat, però ens deixen oberta la resposta. L’home ha de saber raonar sobre la vida i la mort, però també ha de saber decidir com vol viure i com vol morir. Per als grecs, la mort era molt més propera, per a nosaltres, té un sentit més clínic, més tabú; però és en l’exemple d’una mort , la d’Antígona, que hem de saber entendre cadascú de nosaltres què fer davant del dilema dret civil-dret natural.
Quan alguns polítics insisteixen en la necessària legalitat del referèndum ho fan sabent que, indiscutiblement, amb la llei espanyola a la mà, no pot fer-se. Aquest argument els situa enfrontats a Antígona i demanant-li que no enterri al germà. Si ha de ser legal, no hi haurà referèndum.
Quan el poble català insisteix en demanar la independència, ho fa al·legant la llei natural de tot poble a ser governat per ell mateix. Dos milions de Catalans fem d’Antígona, volent enterrar al germà, tot i sabent que ens haurem de saltar la legalitat civil espanyola, en nom de la llei natural .
Dret civil, dret natural… El debat sublim que Sòfocles desgrana en forma d’admirable tragèdia i que acaba amb tothom mort menys Creont, que queda condemnat a viure sense esperança. L’oncle-rei que ha defensat la llei del homes admet primer “temo que no sigui observant les lleis vigents de sempre com és millor que l’home visqui”. I el corifeu (cor dels homes) conclou : “De molt el seny és la primera cosa de la ventura. I cal no ésser gens impiu amb els déus; perquè els grans mots dels inflats per l’orgull, pels grans cops amb què els paguen, ensenyen amb la vellesa, a tenir seny”.
Assenyat és doncs, respectar la llei natural. Assenyat és fer el referèndum, amb o sense legalitat espanyola, assumint els riscos que calgui . Sinó, només ens queda com a Creont viure, sí, però sense esperança. Així cadascú sabrà què vol fer… Rellegiu, si us plau, Antígona abans de fer cas a Duran … vull dir, a Creont!
