Fa uns temps, quan jo coquetejava amb la vintena, algú em va regalar un exemplar de El petit príncep. Pot semblar curiós perquè la gent està capficada amb que es tracta d’un llibre infantil, però, certament, aquí està la màgia, ja que es pot llegir com un petit conte per a nens o bé com una història de vida, amb unes reflexions ben profundes. Des d’aquell dia he anat col·leccionant diferents exemplars de El petit príncep, dimensions, estils (tinc un amb imatges pop-up que és fantàstic), edicions… i quan va néixer el meu fill vaig dibuixar a una de les parets una de les imatges icòniques d’aquest personatge i des de que sabíem que seria un nen ja el vamdir «petit príncep» de manera afectuosa. Més enllà d’aquesta anècdota que em serveix com una mena de justificació de perquè la majoria de les meves llibretes, agendes… estiguin plagades de frases del text, avui m’he sentit especialment entotsolada amb una frase en concret. És cert que les cites de Saint-Exupéry ara ja estan ben manyuclades, amb aquesta mania que tenen d’arrossinar les coses fins que perdin el valor que tenien. Doncs bé, jo havia estat víctima d’aquest abús semàntic, d’aquesta trilla i em declaro culpable d’haver-me deixat arrossegar per aquesta acció de desvirtuar l’obra de l’escriptor.
En un racó de l’agenda entre el dimecres i dijous d’aquesta última setmana de juny hi havia escrit en bolígraf lila «És el temps que has dedicat a la teva rosa la que la fa important». Sempre ho dic. Abocats en aquesta voràgine trepidant que és la societat actual se’ns oblida cuidar les coses, persones, les situacions que realment valen la pena. Les consignes de que «cal viure la vida, vida només hi ha una, no perdis el temps en coses que no funcionen, la vida no està per malgastar-la en coses que no es donen…» s’han dut a l’extrem, i com tots els extrems, són perillosos i negatius. Aquestes creences de carpe diem absolut, peti qui peti, estan malmeten pilars de la condició humana. Tan efímer com la vida, diuen… i no és tan així, si ens atenem a l’esperança de vida vigent, quasi 100 anys (per a què més?) són prou dies per gaudir, no és tan curt, hi ha temps per treballar en coses, persones i situacions, encara que sigui difícil…ara està tan de moda dir allò de que «ho vaig donar tot, no em quedava res per oferir-te…» em sembla tan poc compromès, em fa la sensació com de desídia i és perquè resulta complex, necessita esforç i un alt grau d’implicació el fet de mantenir les coses, les situacions i les persones. I ja ningú es pren la molèstia de conservar, de reparar, de treballar en la millora… tot és canvi constant si no funciona, aviat tot perd el seu valor, es desvirtua amb tanta facilitat…
Estic d’acord que no s’han de suportar situacions ni persones que no ens fan bé, que ens maltractin, que ens denigrin; però una cosa és això en concret i l’altra és aquesta fugacitat i etereïtat que hem acabat atorgant a tot allò que ens defineix i que ens hauria de definir. Això desemboca, irremeiablement, en una pèrdua d’identitat, una dissolució de l’ésser humà en la cadència temporal que el limita. Penso que no hi ha res més satisfactori quan s’aconsegueix quelcom que es creia impossible, el treball, l’obstinació, la constància i la perseverança és el que marca la importància de la realitat del que ens envolta. I no només això, fa que la vida tingui un valor, un interès, fa que ens enganxem a la vida, una addicció a viure plenament de nosaltres i amb allò amb el que interactuem. Estimar les coses que fem, allò que tenim, les persones amb les que ens creuem. Certament és la nostra manera de relacionar-nos amb la realitat adjacent el que fa que aquesta cobri sentit i, ad hoc la nostra pròpia existència.
La rosa del petit príncep, doncs, és aquell concurs poesia per a novells, és aquella prova pel paper protagonista en una obra de teatre, és aquella exposició oral de final de carrera, és aquell trofeu al millor rendiment esportiu, és aquella beca per cursar uns estudis, és aquell viatge a l’estranger, és aquell flirteig tímid amb el company de l’institut, és aquell vestit de firma per la graduació, és aquell poema escrit per un concurs, és aquella composició melòdica pròpia… és, en definitiva, la vida mateix. La rosa és el que ens defineix amb l’entorn, les circumstàncies com diria Ortega i Gasset. L’individu, el jo, necessita de l’entorn per créixer, evolucionar, esclatar i diversificar-se, en coneixements i biològicament. La rosa creix a mesura de la interacció i la transformació que l’ésser humà provoca; tal sigui la nostra entrega, tal lluirà el nostre jardí. És la perseveració una de les manifestacions més explícites del sentiment de l’amor, l’amor en tota la seva magnitud i no únicament romàntic. Coincideixo amb Roy Galán en que l’amor no es lluita, ai, però si és una lluita (aprofito per reivindicar la importància de mantenir els diacrítics, benvolguts senyors del DIEC). És una lluita perquè l’individu pateix la contorsió de l’emoció, l’envestida contra l’ego i el posterior arravatament de tota raó, la pèrdua de control i la frustració.
Recordo un experiment de l’antiga E.G.B. en la que fèiem créixer unes mongetes dintre d’un pot de vidre amb cotó humit. Cada dia anava a comprovar el meu pot per veure si apareixia la primera tija. Sempre recol·locava el meu pot quan els companys no miraven en el millor lloc, per a que rebés els raigs de sol exactes, comprovava que el cotó estigués suficientment humit, el contemplava durant les hores d’esbarjo mentre la resta gaudia de jugar a la pilota o a les gomes elàstiques. De sobte, un dia, la mongeta de la companya va brotar, em va frustrar una mica no sé la primera, però vaig pensar que aviat tindria una preciosa mongetera. Les següents setmanes van ser molt tristes, les mongetes dels meus companys començaven a créixer, algunes fins i tot començaven a lluir tímides fulletes. I la meva res. No sortia. Quan totes les altres mongeteres ja tenien més de sis centímetres, la professora de naturals em va dir que repetís l’experiment, que la meva mongetera no creixeria, que ja estava morta, que alguna cosa havia sortit malament i va aprofitar per explicar les adaptacions al medi i les contingències de la naturalesa. Aquella tarda vaig dur-me el meu pot de vidre amb cotó i mongeta no vàlida i vaig plorar de valent durant hores. Vaig desar el pot sobre l’escriptori durant dos dies més. Em resistia a acceptar l’evidència. Al tercer dia, abans de tornar a l’escola vaig humitejar el cotó, per últim cop, desesperadament i vaig marxar. Quan vaig tornar a les sis de la tarda, després d’un dia una mica apàtic, vaig veure una mica de verdor al cotó. Tal i com em van dir la mestra i la mare, allò era floridura, s’havia podrit la meva mongeta. Vaig agafar el pot, vaig a la sala amb tot de llàgrimes per donar-li a la mare per a que ho llencés a les escombraries. La mare al veure’m em va dir que no fes drames que era una simple mongeta. Però no era així. Havia dedicat tot de temps aquella mongeta, era important per mi, no entenia perquè després de tot el que m’havia escarrassat la meva mongeta no havia crescut.
M’agradaria dir-vos que miraculosament la mongeta va brotar, però no, això no va passar, però sí que va ocórrer una altra cosa meravellosa evidentment, cosa de la mare, ai les mares la mare va netejar la mongeta i la va deixar en un recipient a la galeria. Després d’uns dies, quan la mongeta va estar eixuta li va fer un forat i li va passar un cordill. Em va fer un penjoll amb la meva mongeta!! Vaig estar tan feliç amb la meva mongeta al coll… Només era una mongeta als ulls dels altres, però la meva entrega l’havia fet important per mi. Li donava tot el valor. La professora de naturals, compadida, em va deixar fer l’experiment amb llenties i aquestes si van sortir. No obstant, no em va fer gaire il·lusió. A la foto final de l’àlbum que fèiem de les assignatures la professora em va permetre posar amb la meva mongeta i les llenties.
No tinc gaire traça amb les plantes malauradament no ho he heretat del pare però a casa tinc un petit jardí que no és gaire bonic, no mentiré, però amb els meus quatre herbots estic ben contenta, els poso abonament, els rego, els fumigo…i ells van creixent i jo me’ls miro i penso que el temps que els hi dono ben emprat està.
