Professor, poeta i, quan convé, cantant. Fa anys que el conec. Bé, vull dir que he pogut veure en directe les seves actuacions, com quan va guanyar el primer premi de poesia per el certamen literari que l’Obra Cultural de l’Alguer fa per Sant Miquel. L’ Antonello, quan agafa la mandolina i canta les seves pròpies cançons, ens fa posar la pell de gallina ( o d’oca, com diuen a l’Alguer). Aquest passat novembre al Teatre Cívic de l’Alguer fou la presentació de la seva antologia Poesies i Cançons. El Teatre era ple a vessar i l’acte va ser conduit, per Pere Lluís Alvau, qui magistralment feia pujar a l’escenari a molts dels convidats.
Vaig anar-hi acompanyat de l’antic batlle alguerès i actual diputat Carlo Sechi i de la bona amiga Pepa. A la llotja veïna hi havia n’Antonio Torre, entre el nombrós públic Angelo Maresca, Franca Masu, Carlo Demartis… una munió de joves van cantar i recitar els seus poemes. El mateix Alvau, excel·lent rapsode, va fer una petita mostra de la seva poesia. Un acte que a moments va omplir tot el Teatre. Alvau va tenir l’encert de fer pujar a dalt de l’escenari a molts dels assistents rellevants com el mateix Carlo Sechi, que es van fondre en una abraçada entre els aplaudiments generals de tothom.
La sorpresa fou quan el mateix Antonello va fer pujar a l’escenari el també poeta Demartis, al mateix moment que Alvau va dir pels micros que com es podia fer una antologia de la poesia algueresa sense cap text de Demartis. Aleshores el Teatre Cívic semblava que s’enfonsés entre l’aplaudiment general dels assistents. Només agafar el micro, Carlo Demartis va deixar anar que ell feia poesia per ser llegida i fruïda, no per estar a cap antologia. L’acte, després de més de tres hores, el va concloure Franca Masu qui va cantar a capella la Rosa Blanca (paraules de Antonello) entre l’admiració general.
Mai no entendré aquests polítics de tercera fila, que fan antologies del que no coneixen i a sobre s’obliden, millor per descuit que interessadament, d’una bona part dels que hi haurien de ser; sort que sempre hi ha un Pere Lluís Alvau que ens fa de veu de la consciència
