Algú podria ara pensar que la veritable glòria només la fruïm durant la infantesa quan som joves i innocents, i quan el temps o les persones encara no ens han fet malbé. Crec que ens pot venir aquesta temptació !
Hem vist molt clar que, amb el pas del temps, arribem a aquella edat en què els records de la infantesa i l’adolescència reviuen amb molta força i ens ajuden a viure millor. D’altra banda els bons records d’infantesa no ens han d’enganyar: veiem clarament que hem deixat definitivament de ser infants i que ha arribat ja l’hora del “nuces relinquere” –com deien els clàssics romans-, és a dir ha arribat l’hora de deixar el “joc de les nous”. Abandonades la infantesa i l’adolescència, hem entrat en una altra etapa que requereix una altra mena d’acció. Hem deixat enrere aquella finor o dolcesa dels anys de jovenesa, com una etapa passada, per tal de començar-ne una de nova i definitiva; aquella en què ens plantegem clarament el fet de saber d’on venim, qui som i on anem o volem anar. És el temps de la maduresa, de moltes decisions definitives. Tot ha passat pels camins de la infància, però després vingueren molts canvis i reptes. Sabem que no serveix de res el fet de no voler les “nuces relinquere” quan ja ha arribat el moment adequat de fer-ho. Quan no es passa de l’adolescència a l’adultesa amb tots els “ets i uts”, llavors, hi ha el perill de trobar-se amb “uns anys” sense maduresa -com un Peter Pan qualsevol- i potser amb unes crisis que ho poden arrossegar tot a en orris: fracassos matrimonials, dificultats professionals no superades, decepcions, depressions, etc.
Ara bé, sempre tindrem el dret i el deure de recordar aquells temps, tan enyorats de quan érem feliços, tal com ens ho ha narrat meravellosament en Rafel Nadal en el llibre tan conegut.
Continuarà…
