Potser tenim, com tothom, amb aquest records de la infantesa, un “inconfessat desig” de retornar als “paradisos perduts”; és aquest mirar cap enrere com un enyorament de la primera dècada de la vida. Un al·ludeix sovint als “paradisos perduts”, com si fossin uns Edèns que ens semblen meravellosos. però allunyats per sempre més: pensa en una felicitat que ja no tornarà, que ja no és possible reviure. Enyora aquella serenor continuada i immarcescible; era aquell un món en què no hi havia dolors, ni penes, ni mort i on les feres i “els homes jugaven pacíficament; un mateix lloc”. Recordem un estat on la bondat senyorejava per tot arreu.
La veritat és que quan recordem aquells temps d’infantesa, dels dos als dotze o tretze anys, pensem que foren els anys més feliços de la nostra vida: “melioribus annis” com deia Virgili a l’Enèida (VI, 649). Volem recordar d’aquesta manera, en la mesura que ens és possible, tots els qui ens han -i hem- estimat i amb els quals hem conviscut. Deia un escriptor francès – Leon Paul Fargue – “on ne guérit jamais de son enfance”, i penso que més que una malaltia aquest fet de recordar els millor anys de la infantesa també pot ser un bon senyal de salut, i de tot allò que ha estat saludable no hem pas de buscar el seu oblit..
Per això mateix, passats els anys, i en plena maduresa, ens aturem davant les cases, els paisatges, els monuments, els jardins…que en el nostre passat exerciren una gran i positiva influència. Han estat coses entranyables davant les quals ens vénen ara, fins i tot, ganes de plorar de content. Si més no, els ulls se’ns m’ennueguen amb llàgrimes de goig o de plaer i caiem en un cert sentimentalisme. No totes les coses que comporten llàgrimes són per les penes patides, sinó de joia: són les famoses “lacrimae rerum” dels clàssics. No són llàgrimes banals ni sanglots estentoris com és lògic. Són llàgrimes silencioses, interiors, pacífiques. Es tracta d’uns sentiments vells que ens renoven. No és això…el paradís retrobat?.
El meu pare, poc abans de morir encara va poder escriure sobre la vella Barcelona:
“Jo gaudeixo els records de ma infantesa,
embaumats de l’amor i la dolcesa.
baix la tranquil·la pau dels vells carrers;
dies feliços, d’encisera calma
que no tornaran més.
Eren formosos com la primavera,
com l’aucella que al niu vola lleugera,
per portar la becaia a sos petits,
com lo brunzir del vent dintre la selva
quan ve la negra nit.
Com la neu que blanqueja la muntanya,
com lo vibrar de melodia estranya,
com los secrets que guarda el rogent mar,
com lo plor misteriós de la campana
quan branda funeral.
Eren tan bells que a voltes semblen somnis
o grats fantasmes d’una nit d’insomnis
falaguers, impalpables com lo fum;
del jardí de la vida flors caigudes
de sanitós perfum.
I al recordar los forns de la infantesa
embaumats de l’amor i la dolcesa,
que no tornaran més
mon cor enyora l’encisera calma
i la tranquil·la pau dels vells carrers”.
Continuarà…
