Amigues, amics,
S’ha acabat un mes de juny en el qual han passat moltes coses, inabastables en aquestes ratlles. Recordo com si ja fessin molts dies l’arribada a Catalunya, a les presons de Catalunya, del nostres presos i preses polítiques. Segueixen estan injustament empresonats i, a saber, la calor que deu fer allà dins, endemés de la vilesa que estan patint. Ells i elles han estat amatents al terrible foc de la Ribera d’Ebre i el Segrià. Tots hem estat pendents d’aquest foc. Sí, la majoria, com jo, des de la tele. Ens queixem de la nostra calor… Jo, a casa, que és on s’està millor, estic escrivint amb la camisa oberta i suant. Com no deuen haver suat i suen els habitants de les nostres comarques del sud, bombers, agents rurals, ADF, membres de l’EME, personal sanitari,…? Com no deuen estar suant els sense sostre, els qui han de treballar a l’aire lliure? I, tants altres que no recordem! Cal que passin desgràcies per aprendre una mica més…, si hi ha voluntat.
Penso en els pagesos i no tan sols els de la ribera d’Ebre, el Segrià o les Garrigues: penso en tots els de Catalunya i d’arreu del món. Conec una mica aquelles terres per via d’ascendència materna. Hi havia passat estius els anys quaranta i cinquanta. Llavors no hi havia piscines ni basses, ni regadius a la zona que millor recordo. Els pagesos sortien de bon matí cap al tros, tornaven a migdia amb el burro o la somera, amb el barret de palla ben calat i la cara i el cos regalimant de suor. Menjaven molt meló i unes bones torrades amb aquell oli fort i gustós com no n’he tastat mai més cap, malgrat que el segueixo prenent d’aquell, del poble de la mare. Tot seguit feien i fèiem una llarga migdiada. Els pagesos, però, a mitja tarda tornaven al tros. Àdhuc quan es feia de nit feia una forta calor. Quina calor no devia fer aquests darrers dies a més de 40º enmig de terra cremada o pensant en aquell mas, ovelles, oliveres, ametllers als quals els amos o els qui els menen no podien accedir-hi! La calor, l’angoixa; què devia ser pitjor?
Jo no voldria ficar-me on no em demanen, però aquests dies sentint uns i altres, un pensa, no judica, però pensa, cosa que caldria fer més sovint, en situacions extremes i durant la calma; si és que algú pot gaudir de calma mirant els país i el món. Pensava sobre allò que el meu pare escrivia: “El cor dels pagesos”. Em permeto d’afegir-hi “la saviesa dels pagesos”. Els pagesos tenen la seva saviesa, de la qual he après molt durant tota la vida. En el cas que ens ocupa, podríem parlar de la saviesa del pagesos versus la professionalitat dels bombers i la dels experts en territori, incendis i canvi climàtic.
De vegades un s’ha de mullar, perquè de marejar la perdiu ja ho ha fet massa gent. Jo entenc el malestar dels pagesos quan en una situació com la viscuda no els deixen anar al seu mas o no els deixen segar; és els seu mas, la seva terra, la seva collita, el seu ramat, la seva vida! En situacions extremes, però, cal unitat de direcció, d’acció. Això val, actualment, també per molts polítics de casa nostra; polítics i/o partits. La direcció dels treballs d’extinció havia d’estar en unes úniques mans o, més ben dit, en mans ben coordinades; no tan sols per resoldre el problema, sinó també per salvaguardar la integritat física dels pagesos i ramaders. Permeteu-me la comparació: em sembla el mateix que l’obligatorietat de portat lligat el cinturó de seguretat al cotxe o del casc per als motoristes. Jo soc amo de la meva vida! Sí, però fins a certs límits. Entenc l’eutanàsia, però amb determinats condicionaments que han de fixar uns experts que, en aquest cas, serien metges, experts en ètica, familiars, etc. Crec, doncs, i malgrat comprendre els pagesos, que la direcció de l’extinció d’aquest (com tots) brutal incendi havia d’estar en mans dels corresponents experts. He dit experts, no polítics que, malgrat les seves responsabilitats, han de delegar en els experts i callar segons quins comentaris o declaracions. Llarga vida als nostres pagesos i al nostre territori! Els experts en canvi climàtic ens han de dir què s’ha de fer perquè no passin aquestes coses i moltes altres que ja serien objecte molta lletra, perquè aquest és un tema prioritari per al futur del planeta, de la humanitat i de tota mena de vida.
Malgrat la calor, no em veig en cor d’acabar sense dedicar records a altres, moltíssimes persones, que estant patint i morint de calor al desert, al riu fronterer, al Nostre Mar, a les barraques d’arreu del món, a les presons. Els nostres presos ens toquen de molt a prop, però cal pensar també en les presons africanes, del pròxim i llunyà Orient, d’alguns països llatinoamericans; ja no es parla de Guantánamo! L’han tancat? I, els camps de refugiats i els nostres CIE? I, els de la vella i humanitària Europa? Què fa el Salvini? Què faran el Borbó i Sánchez quan torni a arribar l’Open Arms ple de supervivents del Nostre Mar?
Deixo que arribi el dimarts 2 de juliol per parlar de què haurà fet el Parlament Europeu amb la democràcia. Sí, amb la democràcia, ja ens entenem, oi?
Democràcia, drets humans, extrema dreta, canvi climàtic, justícia social!
Vostre,
Josep M. Boixareu Vilaplana
