No hi ha res millor que una crisi per treure l’essència de qui som com a individus i com a societat. En pocs dies hem passat de l'”és menys que una grip” a un “vamos a morir todos” força generalitzat, i els instints més baixos de tots nosaltres estan aflorant a la superfície com un batec incontrolable, dibuixant un escenari quasi apocalíptic.
La gent està acudint en tromba als supermercats, buidant estanteries, carregant carros i bosses, posant-se en risc i posant en risc als altres, i ningú ho està controlant. Més enllà de les imatges d’histèria i de la falsa sensació de desabastiment, em preocupa molt la falta d’empatia, de respecte i el classisme que estem mostrant com a societat.
Ahir al vespre van passar dues coses importants: Pedro Sánchez va comparèixer desgranant les mesures excepcionals incloses al Real Decret que desplega l’estat d’alarma i la gent va sortir als balcons i finestres rendint homenatge amb un emotiu aplaudiment als nostres professionals de la sanitat, que literalment s’estan deixant la vida per salvar la vida de tots.
El President del Govern va dedicar uns minuts a reconèixer i agrair la feina d’una llarga llista de professionals de diversos sectors, entre els quals, malauradament, no es trobaven les treballadores i treballadors dels supermercats on acudim en massa -i sense respectar les distàncies mínimes- per omplir les nostres neveres i rebosts d’una falsa sensació de seguretat.
Moltes de nosaltres estem confinades, però molta altra gent segueix anant a treballar per garantir que les nostres vides es vegin el menys afectades possible. Totes elles es mereixen un reconeixement, un gran aplaudiment i moltíssima protecció.
Aplaudim als professionals de la salut, sou autèntics herois i heroïnes; aplaudim a les autoritats locals, autonòmiques, europees i internacionals; aplaudim a les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat; al món de la cultura; als empresaris i autònoms; i als informadors i mitjans de comunicació. Però aplaudim també a les caixeres, si us plau.
