Sempre m’ha agradat parlar amb la gent gran, trobo que és quelcom que la gent jove no acostuma a fer i que ens aporta moltes gratificacions: ja siguin coneixements experiencials que podem contrastar a posteriori amb la nostra pròpia experiència i així extreure’n –qui sap si- una moral, la veritat és que una pràctica poc “concorreguda” entre els joves i trobo que perdem molt actuant d’aquesta manera.
Hi ha qui els considera uns tristos vells incontenibles fisiològicament, que només fan que remugar i divulgar les mateixes rondalles que ja acaben cansant, però en la meva curta vida sempre m’ha entusiasmat saber escoltar, aprendre de les gents, de tota mena de persones, sigui quina sigui la seva condició social, d’edat indeterminada.
Recordo particularment un senyor d’aquí Sant Boi que solia recordar-me històries sobre el meu pare que jo desconeixia, em donava consells pràctics per a la vida diària i jo l’escoltava amb fruïció; de vegades em sabia greu tallar-lo si m’enganxava amb pressa, però procurava fer-li saber que la seva aportació havia estat interessant, que no l’havia estat escoltant simplement pel fet de quedar bé i fer-lo sentir “important” per uns instants.
Ahir també em va passar quelcom semblant amb un senyor de l’ateneu barcelonès, un que em van dir que parlava alemany: jo, que estudio aquest idioma, vaig veure una oportunitat fantàstica per practicar-lo i així posar-me a prova, però a mesura que la conversa fluïa em sentia en un benestar que em feia incapaç de percebre si, amb aquella conversa de la qual, efectivament, les meves companyes no entenien ni un bocí, estava fent-los “avorrir com una ostra” i ja n’estaven fins al capdamunt i/o bé es penedien d’haver-me’l presentat.
Però la conclusió que n’extrec és que, en els temps que corren, saber escoltar és una aptitud que s’ha de saber valorar, que aquesta candidesa que ens reporta l’entranyable senyor de les mil i una rondalles no ens la sabrà donar, per exemple, el primer de volta que ens trobem a una discoteca, per posar un cas… Digueu-me sedentària, rutinària i poc “enrotllada”, com avui en dia es diu: però a mesura que passen els anys, m’adono del valor i de la preferència que tinc per, per exemple, disposar d’una estona de conversa, saber apreciar el do de la paraula, que estar en un lloc com una discoteca, on no pots dialogar i el mínim intercanvi lingüístic tal vegada és un simple “Hola, com et dius? Em dones el teu número de mòbil?”.
A mi m’agrada moure’m entre llibres, entre gents, entre pobles i ciutats, jardins i carrers asfaltats, nodrir-me d’experiències innombrables i el tracte diari amb la gent… Al·lucino amb les biblioteques, amb la quantitat de coneixement après i per aprendre contingut dins un recinte com aquest, em quedo pensativa i alhora captivada per la simplicitat d’un ocell, de les dimensions, de l’essència d’un simple gest com el saltironejar d’aquest animaló… Intento apreciar l’instant, fer-lo meu i penso “hi ha tantes coses que se’ns passen per alt en aquesta vida i que no sabem apreciar…” i torno al tumult de la societat, segueixo amb el meu dinar solitari a l’ateneu i em disposo a iniciar una nova vetllada d’estudi, amb l’esperança que algú més haurà pensat i sentit ni que sigui per una sola vegada el mateix que jo.
