«Un aprèn a escriure escrivint. Escriure és com una llanterna en la nit que et va marcant el camí i et va ensenyant coses de tu mateix», tradueixo d’una entrevista a Luis Landero. Així ho penso jo també en base a la meva pròpia experiència en el camp de l’escriptura.
Aquesta frase de l’escriptor Landero diu de manera clara que d’escriure se n’aprèn escrivint i que el que vas aprenent fa llum sobre un mateix, propicia el coneixement d’un mateix. El mètode per escriure és el propi mètode que es va fent a còpia d’assaigs i errors, altrament la personalitat literària en surt perjudicada. És en les dificultats, en les exploracions, en les recerques, que un aprèn també a esmolar les qualitats. És per aquest motiu que el paper en blanc és un repte. Si no saps què dir en aquell moment aquest fet provoca espant: «potser no podré tornar a escriure», penses. Però el paper en blanc també espanta per la sensació de buit que provoca, una sensació que en la nostra cultura occidental, tan abocada a l’acció, és viscuda com una cosa negativa: cal omplir els buits com sigui i per això hi ha tant de soroll, tanta pressa, tantes activitats que es trepitgen l’una a l’altra. Una cursa que en el seu extrem va portant a voler les recompenses de forma immediata, i que en el camp de l’escriptura es pot traduir en escriure per al mercat, i de la manera plana que agrada al mercat, textos sense complexitat.
Luis Landero, que no envia ningú a dir el seu pensament, que l’escriu amb la contundència de qui observant la realitat la pensa per ell mateix, afirma: «L’escriptura [literària, s’entén] s’ha abaratit». Hi ha escriptors que ja «no pensen en la literatura sinó en l’èxit». Tot al contrari, doncs, del que és fer llum en un mateix pel fet d’esprémer-se els talents en cada obra: escriure-la és com fer un màster, ja que tant si resulta reeixida com si no, sempre se’n surt havent après alguna cosa que no se sabia.
Cal fer coses, si no no som… I sí que som, però cal fer atenció al potencial d’aquest ‘buit’. Durant segles, les nostres cultures han estat influenciades per tot el que es relaciona amb l’aspecte masculí, o el que es considera masculí: l’acció, la raó, la competició, la visió fragmentària de la realitat. Això ha portat a infravalorar l’aspecte femení, o el que s’entén per femení: la intuïció, la síntesi, la visió holística, integral de la realitat. Veure la Terra com una cosa totalment separada de la nostra naturalesa ens ha portat. Per exemple: el canvi climàtic, si bé encara hi ha qui el nega.
Cal veure en el buit la potència, la possibilitat de generació. Cal veure en el buit la matriu, l’espai de recepció i escolta de nosaltres mateixos i del món. És de l’espai buit que neixen totes les formes. D’aquest espai neix també l’escriptura no només com a comunicació o entreteniment, sinó com a forma d’art, de cultura, de coneixement. Però la moda no va pas per aquí, no… Aviat la resistència al salvatge mercat de consum serà una actitud necessària també per no banalitzar l’escriptura.
