En Rael, de 12 anys, va trobar una porta amagada darrere d’una cortina carregada d’anys, al soterrani de la casa on tot just feia tres dies que s’havien mudat.
La va obrir lentament i va seguir el passadís estret. Al final, hi havia una altra porta, i en obrir-la va veure una biblioteca immensa. L’espai tenia sostres alts, una part central oberta en cercle i molts passadissos inacabables.
Va agafar un d’aquests passadissos i va començar a mirar cap amunt; no podia albirar-ne el final. I el mateix li passava amb el fons del passadís. Caminava i caminava, i no en veia la fi. Entrava i sortia dels passadissos, sense arribar a entendre com, des de fora, es podia definir l’espai i, en canvi, un cop a dins, eren infinits i plens de llibres, amb una olor i un silenci singulars.
La veu de la seva mare, que el buscava, el va alertar i va sortir corrents. Però no li va dir on havia estat, i molt menys el que havia descobert. De moment, seria el seu secret.
Aquella nit li va costar agafar el son, i l’endemà, a l’hora d’esmorzar, no es va asseure ni a taula. Va agafar un brioix, va fer un glop de llet i va sortir corrents cap al soterrani. Va tornar a entrar a la biblioteca, la va observar des de la porta i va veure una llum en un dels passadissos que el dia anterior no hi era.
Aquella nit li va costar agafar el son, i l’endemà, a l’hora d’esmorzar, no es va asseure ni a taula. Va agafar un brioix, va fer un glop de llet i va sortir corrents cap al soterrani. Va tornar a entrar a la biblioteca, la va observar des de la porta i va veure una llum en un dels passadissos que el dia anterior no hi era.
Va entrar i es va anar acostant a la llum. Sortia d’un llibre d’història amb molts anys a sobre. En apropar-s’hi, va sentir com un murmuri que l’animava a obrir el llibre. En aquell moment, un esclat de llum el va enlluernar, i en recuperar la vista es va adonar que la seva ubicació havia canviat. Es trobava de nit en un lloc exterior que no coneixia.
Espantat, va començar a caminar per aquell bosc fosc, amb la por clavada al cos; el cor se li accelerava cada cop que sentia un soroll darrere seu. Després de caminar molta estona, va veure llum en una casa llunyana. S’hi va dirigir i va trucar a la porta. Un nen la va obrir, el va cridar pel seu nom i li va dir que l’estava esperant.
En Rael va entrar a la casa, tímid, mirant cap a tot arreu. Sobre la taula, un joc de fusta esperava els seus jugadors. El nen va convidar en Rael a seure i el va reptar a jugar. Li va explicar la dinàmica del joc i li va dir que, si no guanyava, es quedaria allà fins que ho aconseguís.
En aquell moment, un calfred va recórrer el seu cos. Es va aixecar de la taula, espantat, i es va dirigir cap a la porta. Però no la va poder obrir. Llavors ho va entendre: no era només un joc. Era una prova. La biblioteca no era un lloc qualsevol ple de llibres, sinó un llindar, un portal a mons ocults que responien a qui s’atrevia a entrar-hi. I ara, només hi havia una sortida: guanyar el joc… o quedar-s’hi atrapat per sempre.
—«No tinguis por» —va dir el nen, amb una veu que semblava més antiga que el seu rostre—. «Molts han vingut abans que tu. Alguns han sortit. D’altres… no».
En Rael va empassar saliva i es va tornar a asseure, a poc a poc. El tauler de fusta tenia peces tallades amb símbols estranys: animals, estrelles, rellotges de sorra. El nen va moure una fitxa triangular.
«El teu torn»,va dir.
En Rael va dubtar. Les regles eren confuses, i el tauler canviava lleugerament cada cop que parpellejava. Però hi havia alguna cosa dins seu, una espurna d’intuïció o potser de destí que l’empenyia a jugar. Va moure una fitxa circular amb un ull gravat al centre. El tauler va brillar breument. Un vent invisible va sacsejar les parets de la casa.
«Bona jugada» ,va murmurar el nen, somrient.
«Has despertat el Guardià.
Això et dona una oportunitat».
A cada jugada, sentia que el joc no només posava a prova el seu enginy, sinó també la seva memòria, la seva valentia, la seva capacitat de confiar en ell mateix. Veia imatges fugaces: la seva mare cridant-lo, la seva antiga casa, la seva primera bicicleta, el riure del seu avi. El joc li mostrava el que estimava, el que temia perdre, el que encara no comprenia de si mateix.
La partida era esgotadora; feia hores que hi eren. Però finalment, després d’una jugada arriscada en què va entregar la seva fitxa més valuosa a canvi d’una porta gravada al tauler, el joc es va aturar. Tot va quedar en silenci.
El nen el va mirar, aquesta vegada amb una expressió més suau.
«Has guanyat».
En Rael gairebé no va tenir temps de reaccionar. El tauler va brillar amb una llum daurada i, en un parpelleig, tornava a ser a la biblioteca. Tot era com abans: el silenci, l’olor de llibres antics, la llum tènue que s’escolava de no se sap on.
Però una cosa havia canviat. A les mans sostenia una petita llibreta amb tapes de cuir, i en obrir-la va veure el seu nom escrit a la primera pàgina:
“Rael, aprenent de vida”
Va entendre llavors que aquell lloc no era només un secret: era una crida. I ell, encara que no ho sabia, acabava de respondre.
Va tornar a tancar el llibre, el va guardar a la motxilla i va sortir del passadís. La biblioteca semblava acomiadar-se amb un suau murmuri de vent entre les prestatgeries.
Va pujar les escales del soterrani, va tornar a col·locar la vella cortina al seu lloc i va sortir. En arribar a la sala, la seva mare l’esperava amb un somriure.
«On eres?»
En Rael només va respondre amb un altre somriure, mentre la llibreta pesava suaument a l’esquena. El joc havia acabat, però l’aventura de la seva vida tot just començava.
